Exercicis de primer curs

EXERCICIS DE PRIMER CURS

Col·lecció de relats

Miquel Pacheco Vidal

ã 2015 Miquel Pacheco Vidal

			Pàg.
	Introducció		2
1.	Decisió clau		3
Inicis (1ª. part)
2.	Vell actor		6
Inicis (2ª. part)
3.	El Romanços		8
Narradors(1ª. part)
4.	Camí de		11
Narradors (2ª. part)
5.	El mètode Contons		14
Espai
6.	El silenci de Bergerac		18
El temps (1ª. part)
7.	La rutina del traginer		27
El temps(2ª. part)
8.	Ascensor al presbiteri		33
La descripció
9.	Personatge contra un vidre entelat		42
Personatges (1ª. part)		Assaig sobre autocensura
10.	Nota d’un improbable diari de bitàcola		52
Personatges (2ª. part)		Sobre la petulància d’escriure
11.	Gravat al palmell		60
Personatges (3ª. part)		El joc de la veritat inexacta
12.	La mirada tèrbola de Jefe Fernández		69
Títol – Tema		Indicis d’estereotip
13.	Veni, vidi, vici		78
Microliteratura
14.	Un fet qualsevol a la Gran Via		80
Diàlegs		La pretensió d’ immortalitzar una insignificança
15.	L’embalsamador d’il·lusions		90
Arguments (1ª. part)		Salvar les aparences : Una jugada que desafina molt.
16.	El retrat d’Oscar Wilde per en Dorian Grey		99
Arguments (2ª. part)		Sobreentesos i implicatures
17.	Expressions fora i dintre d’un quadre		109
La trama		Cruïlla de camins, sentiments i personatges
18.	La mort oblidada de mossèn Celedonio Artigas		114
Finals		Sobre la censura i la paranoia que hi indueix

‘Exercicis de primer curs’ és una recull de relats que han estat projectats com a lectura a l’Ensenyament Secundari, constituint un exemple amb el qual recolzar l’estudi de diversos conceptes de tècnica literària que hi apareixen durant aquesta etapa.

Espai, temps, personatges, descripció, tipus de narrador, etc. són els conceptes pels quals, en un moment o un altre, haurà de transitar la classe de Literatura. Els relats que conté ‘Exercicis de primer curs’ han estat orientats de cara a il·lustrar de manera específica cada aspecte. De forma ordenada. Cada relat es refereix de manera especial a un element literari. Disminueix, por tant, l’enorme feina de buscar els exemples adequats dins de l’ampli mosaic literari on romanen amagats, mentre que concreta amb claredat en un exemple el concepte que es pretén estudiar.

El professor podrà escollir el relat que correspongui a cada aspecte tècnic literari que hagi abordat a classe i podrà recomanar la lectura a casa o realitzar una sessió a classe, així com plantejar exercicis, etc.

Naturalment, els conceptes principals a tractar es barregen amb altres aspectes que interessen a l’estudi de les tècniques literàries –la interacció entre ells pot enriquir l‘explicació; inclòs reprendre un element pot refermar la seva anàlisi- Els professors, sens dubta, trobaran més referències que las tractades aquí. No obstant, cada relat està orientat clarament a l’aspecte principal pel qual va ser concebut.

Foren escrits durant un curs d’escriptura dirigit a través de Internet pel professor Joan Cardona Romanos a qui li dec la tutoria i l’estímul. En aquest curs, de manera metòdica, s’exigia la resolució en forma de relat dels conceptes exposats al curs, estratègia que ara brinda l’ocasió de contemplar aquesta proposta. Aquest plantejament ha permès concebre aquest conjunt de relats ordenats per concepte a observar.

Junt als relats, es facilita un comentari pel professor en el qual s’especifica el concepte a observar i s’ofereixen cites extretes de la narració.

A partir del novè, s’ha introduït també un ‘tema complementari’ des del qual observar alguns aspectes pràctics que influeixen també sobre la proposta literària. Censura, autocensura, estereotip, solemnitat, etc.

                                                       M.P.V.

INICIS (1ª. part)

DECISIÓ CLAU

-          Me’n vaig a ... (per més que ho intentà, no recobrava el record de què carai havia anat a fer ella sense ell) ... i després aniré a ca l’Antònia. Allí t’espero dintre d’un minut. No et dormis, que no tenim gaire temps.

El contacte metàl·lic a la mà li estava portant a la memòria aquell moment concret, tot i què embolcallat de certa imprecisió, com quasi tots el records. Només ha hagut de palpar la clau, una clau que du a la butxaca i ja li ha vingut a la memòria. El tacte és molt semblant o, al menys, suficientment semblant com per evocar un objecte, en principi tan diferent.

Mai no se sap per què ens podria resultar útil, però ell, en les circumstàncies que ara evocava, no en va tenir cap dubte: el va grapejar uns instants, se’l va mirar des de diferents angles i, finalment, va endreçar-lo a la roba; després el va acotxar entre camises, pantalons, mitjons, corbates... tot a sobre i, sense pensar-hi més o buidant qualsevol pensament estrany, ja havia tancat la maleta, tot  assegurant-se que estès ben tancada. La havia col·locat entre les altres, just al costat de la més habitual i necessària per a ella i de la més gran, com si la rellevància i la grandària arraconessin en un desinterès qualsevol sensació perduda sobre el contingut d’aquella maleta. Les maletes, la gran i l’habitual, relegarien la maleta que ocultava aquell instrument letal. Aquesta era, potser, la pretensió inconscient o, si més no, principal, d’aquell acte compulsiu.

Tanmateix, era el record més viu que li sobrevenia respecte el que havia fet tot just abans d’iniciar el viatge amb aquella dona. Sonà el timbre del portal; s’estremí amb una intranquil·litat injustificada a no ser per la consciència de transgressió que aconseguia provocar-li l’objecte ocult.

-          Per què trigues tant? A ca l’Antònia estan a punt de tancar.

Enretirà una mica més la maleta, sense massa intenció de res, darrera de la més gran i preterida per la més utilitzada, mur rere mur. Sens dubte, un acte mecànic, desproveït d’un motiu acreditat.

-          Ja estic –i deixà l’equipatge a punt de recollir; restablint-se de l’ensurt, agafà la porta i baixà els esglaons de dos en dos, darrera de la dona que mig l’esperava caminant poc a poc, concedint-li temps per atrapar-la abans d’arribar al restaurant.

No recordava gaire cosa més. No recordava, per exemple, si havia tancat el pany de la porta de cop o li havia donat el parell de voltes de clau que ella sempre exigia.

No recordava res més del que havia fet a partir d’aquell instant, de la mateixa manera que, fins aquest punt en que fregava la clau amb la mà, no havia tingut present allò que havia ocultat amb tanta cura a la maleta. Li havia vingut al cap ara, a l’acaronar la clau dins la butxaca del barnús. En cap altre moment, li havia passat pel cap. Tal vegada, al tocar aquella superfície ferma i freda que omplia la seva ment de tantes sensacions inesperades... Maleïda memòria!

Jugava amb la clau fent-la ballar com una baldufa entre els dits, dins de la butxaca. Vacil·lant dits i clau mentre li acudien al pensament aquelles emocions noves, imprevistes.

Un acte irrellevant sense reacció previsible. Només, el recordatori tangible d’un objecte també rígid, també fred, també consistent...

La proposta d’exercici demanava que aquest text lligués amb el següent final:

Tragué la clau de l’habitació de la butxaca del barnús. Va fer un cop d’ull a la noia que dormia al llit. Després es dirigí a una de les maletes, l’obrí i va extreure una automàtica de sota d’una pila de roba. Tragué el carregador, el va examinar, i el tornà a col·locar. Lliurà el fiador. Tornà al llit, mirà la noia, va apuntar amb la pistola i es disparà un tret al cap.

INICIS (2ª. part)

VELL  ACTOR

Sempre m’ha agradat anar al teatre a la tardor i això no està gaire bé, perquè el teatre és como el futbol, que ha de rodar una mica per assolir una operativitat acceptable. Els actors han d’estar en forma i, a la tardor, encara no s’han posat del tot. Potser, a la fi, cap enllà el desembre, poc després de les campanades de cap d’any, és l’instant on tot s’escalfa. Tot -inclòs la propaganda que debades influeix-, agafa una embranzida i comencen a posar-se en marxa els engranatges com si res no s’hagués aturat durant l’estiu. Llavors, sembla que el drama estigui present damunt l’escenari des de fa segles; sobretot, quan el que hi ha damunt l’escenari és una obra clàssica.

El Teatre, com les ganes d’anar al teatre, té el seu propi calendari. Els actors, especialment els actors, han estat amagats, hivernant en el cau i apareixen badallant en escena. És clar que no badallen. Ho sembla.

Per això, excuso que en Gregori, representant el seu paper com l’està fent ara, no aconsegueixi commoure’m ni un bri.

Tot té el seu rellotge i l’art escènic, també. Per més eficient o brillant que sigui l’actor, sempre alternarà un cel blau amb la pluja més insidiosa pel que fa al seu treball interpretatiu; apart d’altres consideracions, algunes només inesperades, altres estúpides, com la de que un cotxe l’hagi esquitxat al carrer i que no s’ho pugui treure del cap mentre està interpretant un personatge, una història. També és possible que a qui li hagi esquitxat un cotxe abans d’entrar-hi, hagi estat jo i que per això, no estigui en bones condicions receptives per entendre i valorar el treball artístic d’en Gregori.

En qualsevol cas, o jo tinc l’aparell receptor adormit o bé en Gregori no està fent, ni de bon tros, una interpretació capaç de copsar-m’hi el més mínim dels sentiments que se’m puguin esperar, assegut aquí, al pati de butaques.

Sí, vell Gregori, a la tardor encara no estàs en forma. Esperarem que vingui la primavera i de ben segur que podrem gaudir de les teves aptituds i recursos. Però també és cert que, més endavant potser estiguis ja cansat. L’edat no perdona i en el teu cas, la teva és una senyora edat que s’ha estat passejant pels escenaris sense desànim, però acumulant anys. Si la tardor és massa aviat, potser la primavera comenci a desvetllar la fatiga de la temporada i aflori velles ferides teatrals que poden donar-te un aspecte ridícul, patètic de vell actor que s’encaparra a fingir galanteria. Un esperpent.

No obstant, a poc que hom prescindeixi de preconceptes, es pot gaudir d’un altre vessant a la comunicació escènica. Gregori, cavalcant sobre velles lesions i, en el seu cansament secular, s’ha transformat en un altre home que, més enllà de les paraules i fets concrets de la peça i del fenomen teatral, ens transmet el misteri d’un patetisme que confereix una nova dimensió a l’espectacle. Tard o d’hora, Gregori s’adona; s’asseu amb calma i em mira. Ens mira a tots. Pura obscenitat. Inadvertidament, ha començat una funció imprevista.

    

NARRADORS (1ª. part)

El Romanços

Maleït sigues, Romanços! Com és que has pogut pensar una cosa així? Per què repunyetes et fiques sempre en embolics? No podries estar-te quiet? Com pots ser tan ingenu? Maleït de mi!!

No només et trobes ara com i on et trobes, apart de ser considerat el responsable de tot l’aldarull que s’ha format al poble, sinó que t’has de veure desprestigiat del tot i perseguit per la gent de la contrada. Inversemblantment, a més a més, t’has de conformar perquè, si en aquestes circumstàncies, et deixessin lliure, et col·locarien en situació de risc. No et pots adormir; qualsevol pas en fals pot ser irreparable. Vigila, et va la pell.

Que t’agradi explicar històries a la gent, que siguis devot seguidor de la ciència ficció no és res estrany ni censurable. Altra qüestió és que el teu passatemps preferit sigui el de contar episodis improbables, més propis de l’imaginari  ufològic i que  hagis estat persistent fins al punt de merèixer-te  el sobrenom de ‘Romanços’. Que, en comptes de limitar-te al casal, on ens reunim habitualment els del poble, et donés per fer les sessions a l’aire lliure i a la nit o que et disfressessis amb una túnica per conferir-li l’atmosfera adient als teus relats, tampoc té res d’extraordinari ni se li pot atribuir cap intenció malèvola. No obstant, he de reconèixer que et podies haver abstingut d’intentar simular aparicions i contactes inexistents més enllà de la teva imaginació. Això ha comportat que, a l’últim moment,  haguessis de renunciar a efectuar la darrera narració, tot just després de trobar-te, durant la teva incursió entre pinars, amb un parell d’alienígenes de debò. Això no t’ho esperaves. Una cosa és inventar-te’ls i una altra de ben diferent, descriure’ls; sobretot després de l’ensurt de trobar-te’ls cara a cara.

- No he vist res. Avui no hi haurà sessió. No tinc cap història per explicar-vos. Aneu-vos-en cap a casa.

Desdir-te a l’últim instant de forma tan lacònica, potser hagi estat la pitjor ocurrència, tot i que contra la por irrefrenable no hi ha antídot. Has vist com la realitat et sobrepassava, tot abandonant-te les forces per correspondre al teu compromís. Del que no t’has de sentir responsable (altra qüestió és que te’l carreguin), és del cobrament de tiquets. Ha estat  idea d’en Polaines i ha estat el mateix Polaines qui l’ha portat a la pràctica sense el teu permís i, tant se val, sense el teu coneixement.

Per rondallaire, per això estàs aquí,tros de soca, i per culpa de la malifeta d’un altre. Tan sols volies compartir amb els teus paisans les teves fantasies galàctiques.

- Sí, m’agrada la ciència ficció, senyor sergent.

Això li vols dir? Cóm dir-li la veritat a aquest home? De cap manera es pot creure una situació aparentment tan fantasiosa; que t’has trobat amb el que t’has trobat, ho pots jurar, però és increïble i molt menys encara, és admissible que tu no sabessis res del cobrament de tiquets per gaudir dels teus relats; que això ha estat una iniciativa d’en Polaines, i només seva, és una qüestió que tan sols saps tu i el teu amic; si és que segueix essent amic teu. Perquè, segons tu, s’ho embutxacava tot.... I, si l’home que t’està escoltant ara s’ho arribés a creure, encara pitjor, perquè et deixaria lliure; t’engegaria fora del ‘cuartelillo’, a mans de l’enfurismada gent del poble, que es considera estafada per un miserable Romanços.

- Ara m’explicarà tot això que ha provocat l’enrenou al poble, oi? Amb molta calma!

L’uniforme humà, ha deixat el tricorni en un angle de la taula, com aquell que caça mosques. No sé quines rondalles li hauràs d’explicar per convèncer-lo i que et deixi passar la nit a la caserna. Si li dius directament:‘Senyor sergent, no em deixi sortir d’aquí.’, no et farà cas. Per altra banda, aquests individus són desconfiats de mena i sempre han de trobar un responsable i, de moment, ja el té! No cal buscar-ne més, amb el rebombori que s’ha provocat. I, si surts, t’estomacaran de ben segur, però estigues tranquil, Romanços, perquè és molt improbable que aquest home s’empassi una història com aquesta per més veritable que hagi estat. Aquests estranys successos només els saps i te’ls creus tu.

I els del poble? Doblement traïts, d’una banda, sospiten que tot ha estat una mentida, que han estat entabanats amb esdeveniments d’observació i contacte distorsionats i, a sobre, algú els ha rapinyat la bossa i, més a sobre, es pensen que ets tu qui s’ha embutxacat els diners; no el Polaines. A l’ensurt de la topada amb els extraterrestres, se t’ha afegit la inquietud per allò que et pugui passar amb una part de la població que pot arribar a ser molt bèstia. Per cert, mira que si tot era una broma i els alienígenes no són més que uns del poble disfressats... Aquesta sí què és bona, no se m’havia acudit abans... Pobre Romanços, no tens ni una sola carta al teu favor. 

Cada minut que passo aquí dins, disminueix la possibilitat d’endreçar les coses, si és que tenen alguna manera d’endreçar-se. Me les hauria d’empescar per fugir-ne.

Saps què et dic, Romanços? Tampoc n’hi ha per tant, una nit als calabossos. Estigues tranquil, no moguis un dit ni intentis aclarir res. Així com em dic Romanços, demà serà un altre dia.

NARRADORS (2ª. part)

Camí de

No... no és un déjà vu, és cert, però és com si ho hagués viscut abans, cinquanta vegades o més i cinquanta vegades cinquanta.

El problema és reconèixer que reconec el paisatge del sostre gris de l’ambulància on m’han entaforat de viu en viu. El pressento però no tinc la certitud. Només el puc pressentir; no tinc gaire sensacions del que em passa, tot i que ho puc tocar amb les mans, si es que em queden mans i em serveixen encara per res. Tampoc no aconsegueixo identificar qui és. Qui està al meu costat. De fet, no aconsegueixo identificar ningú d’ençà l’últim record. Un llampec sobtat, inexplicable i sense sentit. Un record que pot ser molt antic o d’ara mateix. No és tangible, no es defineix; un rerefons transparent i violaci.  Una refulgent centella a la memòria i no hi haurà res més, ni abans ni més tard.

El meu esforç mental es passeja pel sostre llardós, mentre embasto la imatge de Pandora de nit, sobre el penya-segat, davant del mar i acompanyada de l’home disfressat de sacrifici, que està disposat, amb un fals designi d’esperit ingenu, a immolar el seu cotxe preferit tot llençant-lo al precipici.  A canvi de... Ho havia de fer per aconseguir el consentiment; segons ell, segons els seus subterfugis. Després, per al moment de la veritat, té un as ocult a la màniga: recuperaria el seu automòbil sencer, i útil, si a última hora la dona falla i no el correspon, com ho farà atreta pel poderós enigma errant que ha recalat a la badia.

Pandora, torna i se’n va, entre ombres i reflexos de carrer que penetren amb una rutina absurda i insistent pels finestrons del vehicle, al compàs del tic-tac color àmbar de la intermitència dels llums que també penetren a la cambra de quan en quan. Però l’esplèndida dona sempre em torna al cap, bé davant d’un anglès pusil·lànime i acomodatici, d’un holandès enigmàtic i quasi etern o d’un espanyol impetuós i, a sobre, torero. La intervenció de l’italo-americà serà més tardana i fora ja de l’storyboard.

Estic tranquil, no sé per què o sí sé per què. Si fos res molt greu, posarien i no deixarien de posar la sirena, de forma contínua; però no, tan sols la fan sonar de tant en tant, tot just a cada cruïlla, suposo. No sembla que es doni pressa aquest xicot, el conductor. És un punt fosc, un altre punt fosc o refulgent, segons es miri. S’ho pren amb calma. Hi ha un altre home, el més simpàtic, el que sempre es fa el simpàtic; més que l’esvanit conductor. Cóm es pot prendre a broma... ? En aquestes circumstàncies, però, no goso dir res, me n’hauré d’avenir a les insignificants ocurrències del més simpàtic. Em vol espavilar, mantenir despert. Cóm et dius? És excessiu, impertinent, es pensa que se’m pot aixecar l’ànim en aquest curt viatge. Tan breu com previsible i intensament colpidor, mentre se’m barregen les imatges de la lamentable forma de contar la mort d’en Montalvo, el torero. Una monja creua la pantalla cap a qualsevol costat. Vola batent les ales de la seva toca. Toquen campanes. Haurem arribat? On són les campanes? Si no fos per elles, no ens haguéssim assabentat de la mort torera.

Se m’obren els ulls o és la boca la que de tan pesada m’obliga a obrir-los? De set o perquè necessito aire. Respirar ara mateix, dins la gàbia que em transporta. A la successió de taques fosques i fulgurants llumetes que es combinen sobre la superfície atrotinada, s’interposa la cara de la infermera. Una infermera obscura. És trista i em vol arrencar la màscara, com sigui. Porta una escarapel·la a la lligacama i crida, però no la sento. Sembla que és pel meu bé. No déu ser greu: només xiscla la sirena de tant en tant, quan arriba a una cantonada i disminueix la marxa. El que es fa el simpàtic em diu alguna ximpleria incomprensible i riu. Ves quina gràcia! Aquella infermera ja no hi és. Deixo l’escarapel·la sobre l’escriptori, al costat de les plomes verdes i de la Verge de Fàtima. Tornen a engegar la sirena. La caixa groguenca i llardosa es belluga i s’omple de llums i ombres inassequibles. Un sorollós silenci m’encongeix l’ànima. Les intermitències de l’ambulància em fan pessigolles al cor i no em permeten pensar ni alenar amb plenitud els sentiments. Tampoc cercar-los.

Respecte a la memòria, la meva, si és que la memòria conté allò que de debò m’ha passat, tan sols em ve el record d’un flash, d’una instantània potser inexistent, més enllà de les andròmines que m’omplen el cervell. Em venen ganes de explicar-m’ho i no puc.

Hola i adéu, holandès; però el dit inapel·lable segueix escrivint el temps, ens diu ara, quan tu ja has sortit de la història, la persona que narra la ficció, la teva ficció. Com sempre, ni més ni menys, el dit serà inapel·lable. Què et pensaves, presumptuós. Erra el que vulguis i deixa’m en pau.

ESPAI

El mètode Contons

Tot seguint les pautes del mètode d’en Josep Contons, un dels capellans del presidi, faig el que haig de fer en primer lloc, segons tot el que em va explicar el bon home: estirar-me a la màrfega, panxa amunt, tancar els ulls ben tancadets i no deixar-me dominar pels objectes que m’envoltin d’ara en endavant i els elements que constituiran la meva intimitat forçada per quatre parets indefinibles, suposo perquè he decidit no veure-les; ignorar-les.

Doncs m’he deixat anar a les palpentes, amb tot el meu pes, el somier lamenta amb un cruixit la violenta descàrrega del cos. No veig res. Tot i així, no puc evitar que m’envaeixi l’inconfusible pudor a pixums, que, em fa l’efecte, és ben bé real. En definitiva, he aconseguit ajaçar-me al llit sense passejar la mirada per l’habitacle.  Aquest és el mètode, oi? Ara, l’estància és un mòdul distorsionat, que asfixia. Potser ho facin aposta. Comprès entre dos triangles diferents l’un de l’altre i oposats sense massa sentit, com encastats per caprici, ha pres la forma d’un trapezi irregular. No hi ha manera d’imaginar-se’n la forma de l’edifici que el conté. Si projectés les línies del mòdul o si pogués concebre una fórmula de combinació possible, l’arquitectura resultant seria un desastre absolut. Com el llenguatge del guardià que m’ha conduït fins aquí i m’ha entaforat a la minúscula cel·la, el veritable edifici és també una calamitat incomprensible. Espais tan enormes com inútils, sales tan petites o passadissos tan estrets, com ignots i recargolats. Però aquest edifici desastrós és el de veritat. M’estic sortint del procediment exigit pel mètode.

 Acluco els ulls. Ajunto les parpelles amb molta força. No sé dir si el color de la pintura és gris fosc, molt fosc, o si aquest quasi negre és la conseqüència d’una enorme acumulació de brutícia. Esquerdes per tot arreu traspuen indesitjable humitat i la pintura, bufada, cau fent làmines molt primes que es barregen amb les cagades de rata escampades per l’enllosat. Un escarabat dels grossos crepita; al capdamunt de la paret escrostonada, s’acarona les antenes. No em destorba ni fa lleig; en tot cas, una mica d’angúnia i li concedeix misteri a l’escarransit paisatge color indeterminat; això sí, brut per tots costats.

La minsa il·luminació d’un finestró ronyós i guarnit de reixes repintades, amb els gotims de la desídia de qui les va pintar i de qui les va abandonar, aconsegueix projectar un dibuix d’ombres sobre les tèrboles parets. Em diverteix pensar cóm ho pot fer, havent com hi ha trams més foscos que les mateixes ombres que tracen figures estranyes, plenes d’una vida inquietant i, si vull, amb una existència i moviments propis. Només si vull, perquè, a moments, em deixo anar i no fantasiejo ni conjecturo; aleshores, res no es mou ni pren presència.

Entreobro els ulls i provoco una situació semblant a quan, de petit, em feia el mort al passadís de casa i la mare descobria l’ardit per la tremolor produïda a l’escletxa mig oberta entre les parpelles. Així, jugant a veure i no veure, ni veus ni imagines més del que has d’imaginar. Les parpelles em tremolen com em tremolaven llavors, quan era un nen.

Torno al mètode. Afermo els ulls. Una il·lògica canonada creua el sostre; es veu torçada com si l’hagués fet servir algú. Sí, sí, per penjar-s’hi. Què n’ha de fer un tub clavat al sostre d’una cel·la? Sembla fet amb segones intencions, perquè ens pengem i ens traiem del mig d’un cop per sempre. Els inquilins d’aquesta cel·la devem ser considerats ‘persones molestes’. Vet aquí.

Torno a entreobrir els ulls; separo les pestanyes amb determinació.

El pare Contons no m’ha especificat el temps. No puc romandre així més estona. Acluco una mica. Un segon. Per acomiadar-me.

Un, dos, tres.. obro els ulls!

Desprès d’inventar-me la cel·la fantàstica, se’m fa impossible descriure la cel·la de veritat. La miro i remiro i, al moment, malgrat sigui tan tangible, no me’n recordo. Com si no l’hagués vist ni jo estigués aquí. La torno a mirar i no tinc la capacitat de retenir la imatge i, per tant, la possibilitat de descriure-la.

La pudor a pixums no és la mateixa. La produeix un producte de neteja que fa una olor molt forta.

Un, dos, tres.. obro més els ulls!

Parets llises de color quasi metàl·lic. Vistós. De tan regular, no té explicació l’habitacle, cadira i taula de fòrmica, llums florescents, amortides per l’intensa claror que penetra per una finestra. No he pogut veure el llit perquè encara hi estic al jaç, mentre segueixo al peu de la lletra els procediments aconsellats per mossèn Contons. He entrat sense mirar, d’acord amb les seves indicacions; no sé com no m’he fotut una nata. Ara, bellugo el coll, amb lentitud, per desentumir-me. Em giro cap el paviment lluent i llis.

S’ha acabat el joc. El mètode busca apaivagar el sotrac emocional que es pateix a la presó, sobretot durant els primers instants de l’estada. Consisteix en:

1. Sense percebre el teu entorn, tancar els ulls i imaginar-nos un espai carcerari tan ominós que, després, a l’obrir-los, les condicions de la cel·la autèntica ens semblin acceptables.
2. I que, a partir d’haver gastat tantes energies en el procés d’afigurar-se una cel·la insuperable en defectes, no ens quedin forces per parar atenció i ja no sapiguem ni puguem trobar-li els inconvenients a la de debò.

Intento perseguir la realitat, la meva realitat des d’aquest moment, i és com si l’habitacle i tots els seus objectes haguessin desaparegut de la meva vista. No puc descriure’ls. Ni m’importa gaire. No els tinc ni em poden entrar al cap. S’han esfumat rere la imatge irreal però més contundent que he formulat amb els ulls clucs. Això funciona! El mètode és efectiu!! Sento una gran conformitat. Així em puc passar els deu anys que em queden.

No obstant, he pensat que un altre dia puc canviar d’escenari i experimentar una variant del mètode, improvisada per mi. Idearé que estic tancat a la sorra freda i l’aigua tèbia d’una platja del Carib, ben acompanyat de dues senyoretes. També aclucaré els ulls.

No sé si s’ajusta massa al mètode prescrit per mossèn Contons, però, si més no, a la conformitat li afegiré l’esperança i una mica d’alegria.

EL TEMPS (1ª. part)

El silenci de Bergerac

Com una taca

es vessa el silenci

sobre el full en blanc

de la tarda.

Tu no saps què dir-me,

jo no tinc paraules.

Glòria Bosch Morera

2.013. Nou quinze del matí. Porto deu minuts redreçant papers. Dintre de quinze hauré d’iniciar l’activitat que condueixo com a voluntari en un centre d’atenció a drogodependents. És primavera o l’hivern se’n va ja. Els participants han emprés la seva jornada. Fa estona que hi són. Deuen portar un ratet a la terrassa on solem realitzar els exercicis. Ara els dirigeix una altra persona. Una noia que, amb mà suau, domina els codis dels temps. Ella, potser, encara no ho sap.

Me n’adono que, entre els assistents d’avui, hi ha el Joaquín. Primera dificultat. No passa res. M’agraden les dificultats. M’agrada resoldre-les, sobretot.

Joaquín és la persona que fa dies, un grapat de dies, em va proposar que aixequés una mica el nivell de les sessions; que els fragments teatrals emprats fossin d’obres amb més fondària intel·lectual. ‘Podríamos ensayar algo de verdadero interés para nosotros’. Per a mi, era un repte. A sobre, em cau bé el Joaquín. Només arribar a casa li vaig posar fil a l’agulla.  El que no sabia jo (i potser, ni ell ho sabia) és que l’equip terapèutic havia decidit el seu trasllat. Joaquín va desaparèixer d’un dia per l’altre. Encara vaig tenir temps, però, de treballar Hamlet amb ell; un fragment extret de la conclusió de la peça, tot aprofitant la presència d’un entès en esgrima entre la resta de participants.

No obstant i amb la clara intenció de valer-me també de l’espadatxí, havia preparat un parell de soliloquis de ‘Cyrano de Bergerac’. Crec que en Cyrano i potser Rostand també, quan se n’assabentin d’aquest episodi, allà on estiguin, restaran satisfets i favorablement impressionats. No podia desaprofitar el material recollit; a més, no devia d’obviar la presència de l’espadatxí; de manera que varem posar en pràctica la proposta el dimecres de la setmana passada.

I ara em trobo de nou amb el Joaquín entre els assistents! Ves per on! Què havia de fer? Doncs, el que he fet en aquest moment, demanar permís els altres –per sin un cas algú s’obstinava en no repetir-lo- i fer de nou el trosset de Cyrano que teníem embastat.

La meva predecessora acaba la seva intervenció. No em coneix, però es veu que sap qui sóc, perquè ve cap a mi. ‘Vostè és el del teatre?’. Ella és Cécile i és francesa. Destacada per la Universitat de Perpinyà per realitzar un treball, un estudi... M’interessa molt, però si haig de desenvolupar tot el procés del Cyrano, no tinc gaire temps per assabentar-me de res més ni per diplomàcies. Somric, això sí, però balbucejo; sempre balbucejo fatalment quan se’m planteja un objectiu peremptori davant d’una relació imprevista. I més si és una dona. Se’m nota massa o això crec.

Com puc em desempallego i baixo a corre-cuita a la terrassa. Porto una cadira i demano a la gent que porti cadascú la seva. Fem un semicercle. El de costum. Reparteixo papers i, tot d’una, comença la sessió. No tenim temps. Ho aviso. Espero que m’ajudin a ajustar-lo a horari i, en tot cas, a recuperar-lo si és que en malgastem.

Ja m’han donat permís per ‘toucher’ avui el Cyrano. El cavaller de Bergerac, sacrosant contrasentit, desbordant i resolt, tímid irredent, però, que és capaç de mossegar-se la seva passió fins la renúncia més descarnada. Hi ha molts aspectes des dels quals abordar aquest personatge, però –ja et recordo Joaquín. ‘Podríamos ensayar algo de verdadero interés para nosotros’- he decidit centrar la anàlisi des del vessant de la indignació. Tema pressent, amb escreix, a la societat actual i característica molt definitòria del tarannà del personatge.

Cyrano exsuda indignació per tots costats. Una indignació tan intensa com peculiar. Cyrano és aristòcrata, de la petita noblesa, però no suporta el capteniment dels patricis. Ell, que posseeix aquesta condició, ha d’odiar-la. Cyrano és culte, és autor de teatre, però abomina de la gent supèrflua que es troba a l’àmbit de l’escena, com l’actor Montfleury, qui, només començar l’acció de l’obra, utilitza l’escenari per adular els poderosos, malaguanyant l’Art Dramàtic.

Cyrano sent que forma part dels dos móns que tant detesta.

Per això, s’indigna tant.

He triat doncs, dos fragments de la peça teatral que ressalten la indignació de Cyrano des d’aquesta doble perspectiva. Un d’ells correspon al quasi monòleg enfront Le Bret: ‘No gràcies’, repeteix el cavaller a l’esgranar, element a element, tot allò que avorreix de l’estament aristocràtic i que ell no vol exhibir.

I repeteix ‘no gràcies’ tant com li sembla i vol. La repetició de l’assaig escènic, la insistència, ens mostra, cada vegada, un altre concepte de tot moment, l’instant penjat del temps; una altra utilització, la reviscolança continua i renovada de fets, personatges i circumstàncies; alguns oblidats, potser perduts en el procés temporal. Però insistim, sense defalliments, fins a arribar a tothom. Tots hauran de llegir el text complert i el llegiran prou bé.

Lapse en què succeeix allò que no m’esperava. Apareixen Cécile i una de les professionals en pràctiques. Porten cadascuna la seva cadira i es col·loquen al semicercle. No puc aturar-me. Segueixo. Tinc la sensació que em vol dir alguna cosa. No puc entretenir-me. Ho sento.

Ara, tots llegiran l’inici de l’obra, quan Cyrano expulsa Montfleury de l’escenari i desafia la platea sencera, per acabar occint Valvert en una lluita a espases cavalcada al ritme d’un poema, que improvisa fent coincidir la conclusió amb l’estocada mortal. 

Apart de l’esmentat mestre d’esgrima, necessitarem unes espases. Uns tubs de cartró emmagatzemats al taller. Surto de la terrassa per tornar de seguida, amb les simulades espases. Li dono una a Walter que s’ha ofert a recitar en primer lloc. És estranger i li costa una mica. No deixa de ser un bon exercici per ell. El mestre d’esgrima m’ajuda a construir l’escena. Hi ha, es veu, una esgrima especial del Teatre. Gaudirem d’ella mentre llegim.

De pressa. Intens.

Jo faig el paper mut d’en Valvert i haig de caure mort cada vegada. Ho faig de manera palesa. Són moviments ràpids; accions efímeres. Palpitacions. Aquest episodi i el d’abans, que en la indignació és el mateix, sempre que l’intentem reviure, sembla resistir-se i precipitar-se, mentre que, si sento l’observació de Cécile, la mirada, el temps adquireix una llargària imprevista. Llavors, el pols es fa lent i la vivència s’allunya de l’acció i s’amorteix i es difumina. Reacciono.  Haig de tornar a cercar un altre tub, perquè el meu es trenca. Corrent. Hauré de tornar més vegades, perquè sempre aconseguiran destrossar-me l’imaginària espasa. Sense pietat. No sé que passaria amb espases de debò.

A poc a poc. Suau.

Walter cedeix el lloc a Dani. Haig d’afavorir que la lectura sigui més pausada. A cada participant que llegeix, li faig la rèplica de combat aposta estirant-la amb els meus cops de sabre. A càmera lenta, perquè mastegui el que diu.

Adverteixo, de nou, la pretensió de Cécile. Torna a alentir-se el propòsit per ell mateix. Vol dir-nos alguna cosa. Té nassos que estigui explicant aspectes del Cyrano davant d’una francesa. No em puc entretenir. Cóm havia de preveure jo que l’espontaneïtat de Cécile  la portarà, en el moment més inesperat, a agafar una cadira i formar part de la rotllana com un participant més? Estem passant d’un a l’altre i ja toquem el final. No puc refrenar el ritme, com voldria. En pocs instants tots aquests esdeveniments formaran part d’un pretèrit, però ara s’estan produint, alhora, frenètica i lentament, mentre Cécile insisteix en la mirada i el temps es desfà. No serveix ja per a res. L’exercici ha acabat ja fa estona. El temps es perdrà ell sol. Ja.

Després d’una dura baralla amb tots el participants, he arribat al desenllaç amb el darrer tub de les existències quasi esmicolat del tot. A continuació d’haver-me mort a cada final, em veig esbufegant; un tros de tub oscil·la del lloc que encara s’hi enganxa. Estic, no sé per què, encarat a Cécile. Suposo que presento una estampa força ridícula, gràcies a una espasa-tub de cartró trencada i que sembla més una canya de pescar. La seva oscil·lació marcarà ara, i més tard, el ritme del temps. Aclapara el silenci. Fuig la sensació d’existència, com si el cor bategués amb plena lentitud i no hi hagués res més a la terrassa. A ella, Cécile, no li queda altre remei que dir el que volia dir i, a mi, no em queda altre remei que escoltar-la.

- ‘Es que yo soy de Bergerac’.

De Bergerac? Cécile... de Bergerac? Potser que sigui filla de Bergerac? Ja costava creure que fos francesa –inclòs havia sospitat que l’accent era una impostació. M’hagués trobat més tranquil- i ara m’haig d’empassar que és de Bergerac?

El temps abandona la seva lentitud. Em quedo estupefacte i m’abarroten pensaments imprevistos. Entre la gent, es dissol l’ara, el present, en un núvol de somriures que s’apaga. El cansament fa molt i la sorpresa, també i em sento l’únic, l’aclaparat per la distància de temps que hem recorregut en un breu instant. L’eternitat s’ha encongit per l’allau de pensaments que ha provocat Cécile. ‘Es que yo soy de Bergerac’? Em sereno. La quietud s‘ha instal·lat a la terrassa. Percebo el sol... i l’aire. Fins i tot, les plantes. Poques flors. Aspidistres i plantes crasses. També els balcons que ens envolten. Sembla la primera vegada. No hi ha cap raó per no creure en la francessitat de Cécile, per més que les matemàtiques t’estiguin cridant que no poden existir ni Cécile ni la coincidència que comporta. El seu accent és autèntic i no hi ha motiu per no considerar-la francesa. És la inversemblança aritmètica la que es resisteix a reconèixer l’evidència, la tangibilitat de fets i personatges. Tan sols el càlcul matemàtic ens pot acabar dient: ‘L’existència de Cécile serà inacceptable. Recull probes per no semblar boig o calla i no ho expliquis, perquè Cécile és de totes, totes una quimera’.

És una casualitat inadmissible segons els regles de la probabilitat.

Des de la perspectiva d’una persona que és de Bergerac:

1.          que ha decidit participar en un taller de teatre d’un centre d’atenció a drogodependències,

2.          en un país estranger,

2.1.           a  més de cinc-cents kilòmetres de Bergerac, la seva ciutat,

2.2.           i a uns dos-cents kilòmetres de Perpinyà, la seu de la universitat d’on prové

3.          i que es doni la casualitat que, al lloc on arriba, estan assajant uns passatges de Cyrano,

és prou per haver-la impressionat..

No obstant, Cécile té un factor que transporta amb ella: És de Bergerac. Circumstància que pot originar la coincidència en qualsevol moment. No és com en el meu cas:

1.   que he decidit abordar el personatge de Bergerac perquè es va donar l’avinentesa que, tot i no ser previsible, estava present Joaquín, la persona que havia promogut que apliquéssim un material literari d’aquestes característiques,

2.   que, en definitiva, la de proposar l’assaig dels passatges, al comprovar l’assistència d’en Joaquín, va ser decisió d’última hora,

3.   que no estava segur de que la resta de participants accedís a repetir l’assaig de les escenes de Cyrano,

4.   que no estava informat de la visita de Cécile,

5.   que, molt menys, podia preveure que ens acompanyaria durant l’exercici

6.   i, allò més important, que no la coneixia

7.   i que, per suposat, no sabia  que és de Bergerac,

8.   i que, per acabar-ho d’adobar, Bergerac no és una ciutat que tingui tanta població per ocasionar encontres freqüents. No és París.

A tot això és imprescindible afegir-hi que si haguéssim mogut els fets i les circumstàncies sobre la línia del temps, una mica abans o una mica després, no s’hagués produït la coincidència. Cap coincidència. El temps és, sens dubte, un factor important; la durada, el moment, les decisions, les accions prèvies, oportunitat de les respostes... formarien part del numerador d’aquesta fracció. Són aspectes subtils si es comparen amb l’enorme xifra que omple el denominador. L’espai també és un factor important, però és un mapa infinit. La conjugació d’ambdós elements, en ocasions, porta al misteri inexplicable que ajunta l’ànima de l’’on’ amb l’esperit del ‘quan’ i llavors es provoca la carambola.

Estic sorprès, no espantat. El Teatre té aquest vessant. S’enfronta a les matemàtiques. Hi estic avesat. Té la seva pròpia fórmula. Vola de lloc en lloc i arriba on vulgui, mentre transita d’època en època. De fet, nosaltres intentàvem recrear el París del segle XVII a la terrassa d’un carrer de Barcelona, quan ha entrat Cécile i, amb ella, ha penetrat, en certa mida, Bergerac. Bergerac d’ara i una mica del Cyrano.

Deixo el tub sobre una cadira. La meva. Mai m’assec, però tinc cadira, així com m’envaeix la sensació que l’esdeveniment viscut s’esvaeix encapsulat en un record prematur. Acaba d’ocórrer i ja pertany a la batalla entre la memòria i l’oblit, sense haver estat mai un projecte del tot desitjat. Quan Cécile torni a França, serà conscient del desconcert que ens ha dut? El tub-espasa, atrotinat, rellisca i cau. És una metàfora. No oscil·la; no marca el temps. S’ha després d’aquesta virtut i cau.

2014. En qualsevol instant. Intento recuperar les sensacions i no puc, mentre penso que la coincidència no s’hagués donat mai, de complir-se les expectatives d’un estricte càlcul de probabilitats. Lluito per recuperar-les i me n’adono que ha estat un cas real, com real és la terrassa i les plantes, els balcons, Cécile, el Centre, el Taller, els participants, com autèntic és aquest relat en que intento condensar la història dintre d’un exercici sobre el temps, dintre d’un curs sobre expressió literària; veritable també, com real és també el professor que imparteix el curs.

2.013. Dos quarts i mig de dotze. Porto deu minuts recollint tubs de cartró estripats; també la cadira i papers. Dintre de quinze ens prendrem un cafè amb llet la Cécile i jo – així hem quedat-; cosa curiosa, a la ‘Maison du gourmet’, altra espurna de coincidència. L’activitat que condueixo com a voluntari en un centre d’atenció a drogodependents s’ha acabat. Lamentablement, s’ha esmunyit de les meves mans i de la memòria que es construeix dia a dia.

2014? Tan s’hi val l’hora i l’etapa de l’any. S’ha desfet el temps. És i serà un destemps, ja per sempre. Per reviure els fets, ara els puc revifar a l’àmbit dels somnis, on la distorsió de temps i espai s’agafa de la mà de l’acceptació més natural i on la ubiqüitat aconsegueix ser diacronia i viceversa.  ‘Podríamos ensayar algo de verdadero interés para nosotros’ diu Joaquín al rerefons invisible. Cyrano li exigeix silenci, ‘Estem a París. Estic concretant la síntesi espai-temps’, mentre observo l’escena des de l’interior d’un carruatge. Les rodes provoquen un gran soroll. Ressonen  sobre l’empedrat al carrer d’una ciutat nocturna i humida. Cyrano demana silenci, de nou. ‘Je suis né à Bergerac. Bergerac c’est moi’. És una serp llarguíssima que s’enfonsa cap el seu destí. Es mor. Interpretava Hamlet.

I 2014. Però la dimensió onírica em sembla una trampa o un relat d’aproximacions que dista molt d’una cronotopia versemblant que esclatarà sempre que la diacronia col·lisioni amb la ubiqüitat, de forma involuntària o per raons inabastables i desconegudes. Els fets són tan reals com inaprehensibles; motiu pel qual han constituït un component adequat per aquest exercici. És primavera o l’hivern se’n va ara mateix. He intentat lligar els ‘on’ amb els ‘quan’.

EL TEMPS (2ª. part)

La rutina del traginer

Hamlet: És que no té consciència del que fa, aquest home, que canta mentre cava tombes?

Horaci: La força del costum l'ha fet indiferent al seu ofici.

 

William Shakespeare

Milton Estomba había sido un niño prodigio. A los siete años ya tocaba la Sonata No. 3, Op. 5, de Brahms, y a los once, el unánime aplauso de crítica y de público acompañó su serie de conciertos en las principales capitales de América y Europa.

Sin embargo, cuando cumplió los veinte años...  

- Milton, estimat...

Milton va tancar el llibre. Feia temps que llegia de forma compulsiva aquest conte. Des del moment en que li van fer saber la propera missió que li tindrà ocupat cinc periples, l’equivalent a tres òrbites solars del planeta origen. Només va haver de rastrejar el seu nom i, entre els resultats, seleccionar aquest relat escrit a la Terra fa varies vegades mig milió de periples. A Milton li atreu molt rastrejar el passat.  Sap que, com tothom, prové d’aquell planeta i li fa gràcia trobar coincidències, petjades antigues...

Per més que insistís, però, no entenia per què el protagonista havia de fer ganyotes sentimentals mentre tocava el piano; no obstant, li cridava l’atenció, considerava estètica l’avinentesa i li resultava agradable la lectura.

- Què estàs fent, Milton?

- No res, Mildred. Res d’importància...

- Ja he fet els càlculs.

- Si ja saps que no cal! Els farà automàticament el sistema.

- Així em distrec. La feina t’ocuparà poc més d’un periple i mig.

Milton va esbufegar. Li havien dit que duraria cinc. Per què? Tenir per companya una especialista en Astrofísica oferia els seus encants, però també representava alguns inconvenients. Donades les característiques de la feina, ella sabia tot i ho podrà preveure tot sobre ell.  Per altra banda, amb l’afany de revelar-s’hi contra aquest inconvenient no s’aconsegueix pas res, qualsevol resistència seria irrellevant.

Es centrà en la contemplació de la Lluna, el satèl·lit que haurà d’arrossegar  unes dues-centes mil milles. Però no de prop ni amb l’exactitud dels actuals aparells d’òptica. Va cercar la imatge més aproximada a la que, en el seu temps, veuria l’autor del llibre que ha abandonat fa un instant sobre la consola. Intentà fer alguna ganyota com les de l’altre Milton, el protagonista del conte, mentre buscava una foto antiga, de l’època.

Una poderosa intuïció el fa desconfiar de l’aspecte que ofereixen les precises i detallades filmacions que ara es poden captar dels objectes més llunyans. A ell, l’interessa molt més l’aspecte natural de les coses. El dia que un astronauta va trepitjar la superfície lunar, es van destrossar de cop un munt de referències humanes i, per suposat, tota una munió de tradicions. I, a sobre, l’astronauta va començar a saltar d’un indret a l’altre! Inconscient!! Si algú es pensa que trepitjant la pols es poden esvair ignorància i superstició, va ben llest. Un altre és el camí.

Un cercle blanc, refulgent, s’apoderà de la pantalla i, en un salt imprevist, disminuí fins a refugiar-se en un racó. Es curiós, les ombres i foscors, es veuen d’un sol color, obscur, com si la llum de la Lluna hagués desposseït els colors propis de la natura. Destenyits de color blau. Fosc.

- Ja has preparat tot allò què t’hauràs d’endur?

- Què...?

- Saps ben bé què t’he dit!

- No deixa de ser una ximpleria aquesta feina.

- Pitjor seria no tenir-ne.

- Ja!, però haguessin pogut arribar a un altre acord amb els nòmades.

- Quina mena d’acord?

- No sé, buscar un planeta de característiques similars...

- I entaforar-los? O escampar-los? Tampoc us en podeu queixar. Cada quan s’ha de reajustar la distància de la Terra a la Lluna?

- No m’ho facis rumiar. Ja sé que no em pertocarà un altre cop a la meva vida. Però aquest m’ha tocat i hi ha molts traginers que no els tocarà mai.

La pantalla demanava cada vegada més atenció. La Lluna n’ocupava una petita cantonada. Darrere, la Terra, més pesant, hi palpitava. Li conferia certa inestabilitat a la imatge. O la Lluna queia o s’esmunyia per l’angle superior. La Terra envaïa la superfície.

- Creien que el satèl·lit s’allunyava 0.65 polzades per periple. Estaven molt equivocats. No comptaven amb què s'acceleraria l’allunyament. I què, per més inri, també s’hauria d’atendre l’altre perill. Què havien de fer? Cada tant, reviscolar el sol i, cada tant, acostar la Lluna.

- No em convenç. Podien haver evacuat la població. Qualsevol decisió, menys la de convertir el planeta en un museu vivent, habitat pels descendents de les persones que no es resignaren a marxar en aquelles circumstàncies. Els nòmades. Al cap i a la fi, molts d’ells es van estimar més desallotjar el planeta, com els altres. Tinc entès que, entre els meus ascendents, hi ha sang gitana.

- Després de tants mil·lennis, tothom té barrejada la sang. Admet-ho. Un tracte és un tracte. Els hem abandonat a canvi de garantir-los una contemplació, la Lluna, tal qual la recorden i un sol que els escalfi i il·lumini com de costum. I ha de ser un procés lent, visible, pesant, perquè se’n recordin. Són estratègies del poder. Objectius electorals. Sempre presents, ineludibles. Té, no t’oblidis la carmanyola i no remuguis més. Ja veuràs com, a molt estirar, no sobrepasses els dos periples i mig fora de casa.

La dona semblava satisfeta amb l’idea que Milton s’absentés un temps considerable. No podia evitar mostrar-se contenta, o bé ell s’ho ensumava.

La visió dels planetes a la pantalla s’ha omplert de línies saturades de dades. El sistema ha iniciat el procés. A partir d’aquest moment, repartirà per tot arreu càlculs i ordres. Milton, resignat, contempla el fenomen. Ha endarrerit la cadira per mirar-s’ho de més lluny. Ara, el sistema li dirà on ha d’anar, que ja ho sap, quan haurà d’anar, que també ho sap, i li dirà el que ha de fer i cóm ho ha de fer. Les maniobres. Porta tota la santa vida executant-les; més ben dit, assajant-les. Mínimes maniobres i, en tot cas, preveient una situació d’emergència. Però la pantalla no es detura, el sistema l’omple de missatges. Possiblement, després restarà callat, sense assignar-li cap altra missió, durant un grapat de periples més.

No es podia lamentar; tot ho disposa el sistema. De fet, el traginer només s’ha d’instal·lar a la cabina de control de la nau i permetre que tot funcioni per ell mateix. Esperarà que el remolcador emeti un raig tractor per capturar el satèl·lit i que, poc a poc, s’executi el transport. Amb lentitud, amb molta lentitud, bé per les raons que sosté la Mildret, bé perquè els habitants de la Terra o algunes característiques climatològiques del planeta no admetrien un canvi massa brusc. Tot funcionarà de forma maquinal i compacta, sense fissures ni estretors.

Més complicada deu ser la feina de revifar el Sol, i de més durada. Però aquesta no és comesa per a un traginer.

Sembla estrany, però és una condició sine qua non, que, a la cabina del remolcador, hi estigui present un ésser humà, tot i que, en aparença, no prengui part en cap operació ni la ordeni. El pilot traginer puja a bord. No toca res. Un component sí, l’armari on deixarà part del seu uniforme i la carmanyola. Mirarà amb desdeny els contenidors d’aliments sintetitzats –la Mildred els sintetitza millor; és, de bon tros, millor cuinera- i s’asseurà davant la consola. El remolcador s’engegarà tot sol i no s’aturarà fins d’aquí a dos periples i mig – quasi cinc anys per a la gent del planeta-, quan hagi acabat la feina, d’acord amb les seves previsions; segons la Mildred, un periple i mig i cinc si s’acompleixen els plans oficials.

Mentrestant, ell haurà de vigilar. Voldria, emperò, que la seva feina adquirís una altra dimensió més personal, més artística, que facilités l’expressió de la seva aportació al treball, certa intensitat vital, i li permetés manifestar-ho tot dibuixant a la cara algunes ganyotes sentimentals com les que exhibia l’altre Milton, el pianista, mentre interpretava les peces de música clàssica.

Es vestí amb l’uniforme. Quins vestigis trobaria d’aspectes ètnics gitanos per considerar-s’hi? Tenir sang d’ambulant i gaudir de la Lluna amb una vella perspectiva, des de la Terra? Mirar-se la Lluna amb els seus ulls. Transparents. Crèduls. ‘Tornar-me boig per un desig qualsevol’... Un avantpassat, potser. Només un. Gitano ell? Beduí o inuit, per què no? No és res d’estrany: molts havien renunciat al planeta origen i s’havien esfumat entre les colònies escampades per l’univers. Va passar la pantalla a mode mirall i demanà al sistema que l’abillés de gitano. El sistema va obeir d’immediat vestint la seva imatge amb una armilla sobre una camisa de flors. Llavors, se li enrinxolà el cabell. S’entretingué una estona esguardant-se i, sincerament, es va agradar.

La Mildred té raó: hi ha un ensum d’ineludible en tot això. S’estrenyé ben fort el cinturó de l’uniforme, es tesà la jaqueta fins a brunyir-la, agafà la carmanyola i la inspeccionà com si tingués alguna oportunitat d’inspeccionar-la, distingir i recomptar els aliments que contenia. Cinc periples d’aliment en una carmanyola no es poden comprovar en un tres i no res. No suportava el menú a bord.  La carmanyola té també un caràcter ineludible.

Passa revista als últims moviments, els habituals, i, en el moment de sortir de casa, li ve al cap: ‘Uniforme? Per què?  Qui m’ha de veure?’

L’oficial de remolcador, el traginer de planetes, es situa cara a la paret. S’obre una porta dissimulada a l’envà i l’home penetra al transportador. Es gira amb una mica de solemnitat, mentre la porta es tanca comprimint la imatge de casa seva. Una imatge que trigarà a contemplar de nou, com a mínim, periple i mig, si és que s’acompleixen els vaticinis de la seva dona. Cabòries... El temps que demani l’acció o que convingui a les autoritats.

- Milton! Milton!!  

Escolta des de l’altre cantó.

S’obre la porta de nou.

- Milton ets un descuidat! Et deixaves el casc i les manyoples. Ah, i també la insígnia del cos.

Són reglamentaris.

LA DESCRIPCIÓ

Ascensor al presbiteri

- Sí, sí… Tampoc sabem res d’ell. Fa temps que l’Andreas no apareix pels assajos. I és estrany, perquè és una persona molt complidora.

- Sóc el director de l’hotel. La cambrera de pis ens ha informat que no ha gosat entrar a l’habitació, perquè el rètol de ‘no molestin’ està penjat a la porta des de fa un grapat de dies. I, abans d’irrompre per veure què passa, he pensat posar-me en contacte amb vostè, tal com varem parlar... Vostè em va insistir en què l’avisés, cas que hi sorgís qualsevol incident...

- Aquest xicot.. L’hem trucat però no ens contesta.

- Tampoc ens contesta a nosaltres, és veu que té despenjat el telèfon.

- I què hi podem fer?

- No ens queda un altre remei que entrar...

- Ho entenc. Però, l’importaria esperar a que hi estiguem presents nosaltres? Ens sentim força responsables de la situació.

- Bé, però no triguin massa.

- Serà un moment.

Ernest, el director de teatre, no tenia cap obligació, però es sentia... qui sap com es sentia per aquell noi, una promesa, sens dubte, de l’Art escènic. Buscà la seva jaqueta. Mai no sabia on l’havia desat. L’abandonava sempre en un lloc distint amb un gest d’indiferència, forçat per una intenció: la d’aparentar que havia de focalitzar el seu interès sobre els assumptes de l’instant, qualsevol instant i qualsevol qüestió sobre l’escenari. Era una actitud mil·limètricament estudiada.

- Sergi, vols acompanyar-me?

- On anem?

- A buscar l’Andreas...

No tenien perquè fer-ho, però, sense pensar-s’ho gaire, l’Ernest i el Sergi, es veien demanant un taxi. Sergi no havia expressat cap sorpresa – l’Andreas?- ni encara havia exigit explicacions –estava avesat a situacions inversemblants que es donen al món del teatre-, però l’Ernest les hi va donar totes pel camí, les poques informacions i algunes cavil·lacions pròpies sobre què podia haver passat. El Sergi sabia ben bé on havia deixat l’americana. En això no varen perdre gaire temps.

- Hotel de la Rambla, m’ha dit, oi?

- Sí, sí, gràcies.

Però, en aquell mateix instant, Andreas ha deixat anar de nou la seva ment a l’església del col·legi. Repassa el seu record d’infantesa sobre les imatges de l’enorme tríptic que decora l’altar. Una a una. No les veu amb precisió. És normal, està molt lluny; no obstant, les hi coneix de memòria. Figuren els apòstols i estan modelades amb escaiola. Són relleus blancs, un poc bruts per la pols acumulada sobre el guix. Un dia qui els va fer va preveure que, en un futur, serien acolorits, però el temps canvia i les pretensions també, i ara resten de color lletós, amb els ulls enfonsats, sense policromies i amb molta pols. Ombres evanescents. Combinacions d’ombres. La duresa del banc de fusta el manté despert, alerta. Sant Pere –sempre es reconeix Sant Pere per la calba; potser, per les claus que porta a la mà- s’hi assembla al bisbe que, assegut de cara els feligresos i situat en un punt preeminent de l’altar, presideix la cerimònia.

A l’esquerra d’Andreas, la renglera de companys de cinquè i, a la dreta, don Jeroni, professor de llatí i factòtum del teatre. Del lloc i de l’activitat.  

- Què veus, artista?

A les ulleres de don Jeroni s’hi concentra la poca llum que els arriba per aconseguir llançar-li un reflex. Acostuma a dir-li ‘Artista’ mig en broma, mig amb condescendència. És una bona persona. No li voldria fer escarni. L’Andreas confiava plenament en aquell capellà. Bé per l’educació rebuda, bé perquè aquell home s’ho havia merescut.

- Digues, què hi veus?

- Què hi veig, on?

- A l’altar, per exemple. –xiuxiuejava a l’orella.

- Els ciris... el sagrari...

- I què més?

- Veig el bisbe.

Al col·legi estaven molt cofois. Havia vingut un bisbe a presidir un ofici.

- I què més?

- La mitra... Què vol que hi vegi?

Un dels oficiants enretirà el bàcul. Es quedà amb ell a la mà, a un costat del prelat, com si fos un alabarder, de guàrdia, honorant la presència del prelat i la fastuositat de la cerimònia.

No era l’arquebisbe titular de l’arxidiòcesi. Tampoc l’auxiliar. Era el de Colofó. Els diaques oficiants li havien tret la capa i la mitra i, amb un gest de suprema elegància, li havien reposat la casulla sobre les espatlles, a través del forat previst pel cap. Enrotllada sobre l’esquena, l’havien deixat desplegar-se cap avall.  La mitra, al canviar de mà, mostrà unes ínfules imponents. Al final, la dipositaren amb unció sobre la taula, al costat de la capa. Les ínfules penjaven ostentoses.

- Res més?

- La mitra... L’altar, el crucifix... Què vol que hi vegi? El presbiteri.

De sobte, la seva veu es tornà acerba, desanimada. 

- Doncs, si tu no hi veus res més, no sé qui ho podrà veure...

No sabia on volia anar a parar amb aquest joc.

- Veig... És imponent!

- Imponent? Curiosa paraula.

El taxi arribà a la porta de l’hotel. Tots dos portaven jaqueta, però no estaven segurs d’haver agafat diners. Angúnia sobre angúnia. Regiren les butxaques i paguen.

Dintre de l’hotel, el director els estava esperant. Deixa sobre el mostrador els papers que duia a la mà i els fa un gest perquè el segueixin.

- Què veus?

- Ja li he dit.

- No veus a Déu?

- A Déu?

- Sí, a Déu!

Andreas balbuceja silenci i impediment. Aquest capellà és bona persona, però deu d’estar una mica boig.

A l’ascensor, l’Ernest i el director, canvien unes paraules. El Sergi resta mut.

- Fa quatre dies que penja el rètol de ‘no molestin’. No ha sortit en cap moment ni ha entrat ningú.

L’ascensor trontollava per tots costats. Era una carcassa de fusta que, amb finestres de vidre, lliscava enmig d’un enreixat més aviat ronyós. Les guies, excessivament empastifades de greix, acompanyaven la fatiga de la pujada. Sergi no posseïa massa coneixement sobre el tema, però, mentre els altres parlaven, s’hi ensumà que l’aparell no devia tenir un sistema de detenció de caigudes massa eficient. Grinyolava a cada pas. Xisclava ‘sóc un ascensor molt vell’.

- De fet, no ens hem començat a preocupar fins ahir, quan no va venir a l’assaig. Ens ha agafat enmig del cap de setmana. –S’excusà l’Ernest, improvisant una versió relativament distinta a la de la trucada telefònica. El director de l’hotel capta la diferència, però no li concedeix més importància que la d’un senyal de mala consciència.

- Ves a saber què ens trobarem...

- Sí, a Déu!

L’Andreas seguia immers en el seu record.

- Perquè a Déu?

- D’alguna manera, a Déu. Altrament, què pretenen amb tanta cerimònia i tanta magnificència?

Mai no s’havia sentit tan molest i, menys encara, per culpa del beneit de don Jeroni. Quina mosca l’ha picat!

- No serà que, amb tanta cerimònia i magnificència, el que pretenen és escamotejar-nos Déu? Fixa’t, tots el fidels reben el senyal de que allò que passa al presbiteri és important, inqüestionable, i, de manera quasi automàtica, s’han posat drets com un pal. Drets com un pal! Tots! Pensen que formen part de la importància que els anuncien i no faran l’esforç d’eludir aquesta façana de sumptuositat per sortejar el miratge i enfrontar-se al rerefons.

Andreas, que en aquella època es deia Jordi, començava a sentir-se nerviós. No calculava bé la transcendència de les paraules que estava sentint, però intuïa que poc podrien agradar a segons qui. Aquell capellà s’havia distret i no tenia en compte la situació. Tot just a la renglera del banc, dos llocs més enllà, hi havia el Passerell, que sempre cantava tot allò que li entrava per la oïda. Va fer una ganyota de complicitat, però don Jeroni insistí.

- O no reconèixer que no saben on és? No saben res d’Ell.

Caram, don Jeroni!

- És com en el Teatre, te’n recordes? La solemnitat aclapara i distreu . Embolca la paraula i allunya el sentit.

Ja feia estona que el Passerell se’ls mirava. Alguna paraula hauria captat. Un possible concepte inoportú. Potser, la mera imatge d’un capellà xiuxiuejant a cau d’orella d’un alumne, enmig d’una celebració religiosa presidida per un bisbe, ni més ni menys.

- La solemnitat és enemiga de la interpretació. Recordes? Una vella enemiga dels sentiments, perquè ella és o sembla un sentiment, una falsa emoció que amaga i arracona les altres, sense consideracions.

L’ascensor havia arribat a lloc, deixant al darrere els patiments d’una mecànica ja caduca. La cambrera de pis s’esperava al replà recobert d’una estora trepitjada per generacions d’hostes.

Mentre, el record de don Jeroni s’amagava a l’habitació i era desconegut pels visitants.

Obrir la porta de la cabina d’aquests ascensors demana una bona empenta. Desencastar els pestells exigeix un esforç que el director, distret per la conversa, no va saber fer. Va caldre una segona temptativa. Obrir la porta de la gàbia no hauria de resultar gens fàcil tampoc. Abans de cedir, la seva estructura va tremolar com si estès apedaçada.

Andreas persistia en el record:

- De vegades, el públic arriba a la conclusió de que l’escena és transcendental. Llavors, apareix en ell una reacció automàtica. Satisfet amb la seva troballa, creu haver aconseguit l’objectiu i abandona la recerca.

La lentitud i la inestabilitat de l’ascensor havien aguditzat l’angoixa de l’Ernest. Del Sergi i del director no tant. Hi estaven més avesats. L’un per assumptes més o menys freqüents a l’ambient teatral; l’altre, al món hoteler. L’actitud de la cambrera augmentava també la sensació d’inquietud.

La cambrera fica la clau al pany. Els quatre entren a l’habitació. L’Ernest en primer lloc. Li ha cedit el pas el director, que passa a continuació. Sergi intenta oferir-li el pas a la cambrera, però ella refusa. Sergi comprèn que deu estar temorosa i la precedeix.

Hi ha un desordre evident. Al costat de la porta d’entrada, el bany. La llum encesa. Tots els llums encesos. Engrunes escampades, ampolles buides, roba arrugada i bruta. Al fons, el dormitori. Se sent la veu d’Andreas. Els reconforta sentir-la. Director i ajudant de direcció es miren estranyats.

L’Andreas-Jordi, torna poc a poc a la realitat d’Andreas, sense abandonar per complert la d’en Jordi. Ha viscut un assaig intens i no és conscient del temps empleat. Encara seguia i seguiria desprenent-se de qualsevol indici de solemnitat en els seus gestos, en la seva veu, en les seves intencions, tot buscant el rerefons que, des del record, li proposava don Jeroni. Assajava sense públic. La cadira i una butaca com espectadors. El llit, l’escenari. Repeteix el monòleg una vegada i altra. Desproveint-lo de fissures, de guarniments, de posats solemnes, de vanes implicatures. Desvestir de les fulles supèrflues la carxofa dels sentiments.

I ara, despullat d’aquests afegits sobre veu i significat, resta quasi nu, embolcallat per un llençol, recitant paraules d’un personatge que ja sent a la sang. La follia, però, li permet entreveure que, apart de cadira i butaca, hi ha més espectadors.

El director, el seu director, es configura dins el seu esguard borrós, reposa al muntant de l’entrada al dormitori. Ho fa amb elegància, amb l’actitud estudiada que mai abandona. Resta atent. Darrere seu, Sergi i, separats de tots dos, uns esborralls traçats a la penombra. Persones desconegudes.

L’Andreas segueix l’assaig com si res. Assumeix tenir públic de debò.

Es dibuixa un somriure als llavis del director d’escena. Escoltar el monòleg l’ha asserenat. Sergi ha relaxat la seva eficiència i es deixa endur. Gaudeixen l’escena. L’Andreas ha romàs tancat perfeccionant el paper i ho ha fet a partir d’un treball de motivació que l’ha absorbit fins el punt de fer-li perdre la noció del temps. Això era tot. Empenyorarien, Ernest i Sergi, l’ànima al diable per arribar a conèixer el plantejament de l’exercici de motivació. El punt de sortida.

No saben que, al darrere del recitat, encara continua viu el record de don Jeroni.

- Digues, què veus darrere l’altar, al rerefons?

L’Ernest no sap què passa pel cap de l’actor, però sent admiració i una mica d’enveja. Vist des de fora, l’Andreas tan sols recita el seu paper. Repeteix i repeteix un text. No obstant, el director d’escena, amb la seva actitud d’afectació, la de sempre, reclinada sobre la paret, s’ha tornat permeable i ha permès que la veu l’impregni. Descobreix que, per sota de la del discurs, discorre una altra història.

-    Si la teva ànima no ho veu, qui serà capaç de veure res? –Insisteix el capellà des de la seva evocació.

Dins de l’habitació, l’Andreas s’havia exigit canalitzar l’emoció del seu treball artístic, sense permetre la presència de la solemnitat. Mentre rememorava un episodi de la seva infantesa que estimulés l’acció, recitava paraules diferents, d’una escena dramàtica.

El text és un monòleg més que conegut. És el monòleg. Dels més difícils. Només anunciar-lo, tothom es posa dret com un all, inclòs l’actor que el recita. Llavors, el teatre acostuma a convertir-se en una cerimònia, com la del bisbe de Colofó. Adopta una actitud circumspecta; abans, fins i tot, que gest, paraula i acció aconsegueixin commoure’l. Contra això ha estat lluitant durant aquests dies i se n’ha sortit.

- Al rerefons...

El soliloqui s’acaba.

L’Ernest es separa de la paret i prorromp en aplaudiments. Sincers i emocionats. Sergi s’hi afegeix. El director de l’hotel i la cambrera adopten una actitud continguda. Es decideixen a aplaudir, per deferència, tot i que ignoren les raons d’aquella mostra de beneplàcit. Insòlita per ells, sobretot perquè pensen que la tancada d’Andreas ha estat, com a poc, una entremaliadura molt desagradable.

Mentre piquen de mans, director de teatre i ajudant de direcció es confirmen, amb una mirada de complicitat, certa interpretació d’aquell enigma. Donarien, no obstant, més que l’ànima per poder arribar més enllà, al rerefons...

L’Ernest treu del mig la cadira i la butaca amb el peu. No deixa d’aplaudir. Se n’alegra d’haver decidit apropar-se al lloc. No vol pensar cóm haguessin reaccionat els de l’hotel, havent trobat ells sols aquella situació. A més, l’Andreas ha afrontat el risc real de quedar-se penjat. En ocasions, aquest joc absorbeix la ment fins a embogir. Una mà externa i amb experiència, sempre va bé.

El director de l’hotel i la cambrera de pis no acaben d’assimilar aquells aplaudiments. Com qui diu desapareixen, amb la discreció habitual del personal d’un hotel quan ja entén solucionat qualsevol afer. Ja se sap, la gent de teatre està un mica tocada de l’ala. Al cap de poca estona, un altre empleat durà cafè amb llet i croissants per tots tres, fruita i una peça de la xocolata preferida per l’actor. Obsequi de la direcció de l’hotel. Ho dipositarà sobre la tauleta i se n’anirà amb la mateixa discreció que el director de l’hotel i la cambrera de pis. En definitiva, cosa pitjor podia haver estat.

PERSONATGES (1ª. part)

Personatge contra un vidre entelat

Assaig sobre autocensura

Hoy es el día más hermoso de nuestra vida, querido Sancho; los obstáculos más grandes, nuestras propias indecisiones; nuestro enemigo más fuerte, el miedo al poderoso y a nosotros mismos...

Miguel de Cervantes

[Cita falsa]

Comencem bé. He triat una cita apòcrifa... És igual, ve al cas. Sobretot, si atorga la distinció d’enemic més fort a “el miedo al poderoso y a nosotros mismos”.

És una matinada d’hivern. No, no és hivern: tinc la impressió. Viatjo en un autobús pel lateral de la Gran Via de Barcelona, cap a plaça Espanya. Plovisqueja. Estic assegut al costat de la finestra que es passeja per les façanes. No les veig bé; el vehicle trontolla en excés. S’insinuen a l’altre cantó del vidre entelat, rere un moviment continu, com de praxinoscopi; permeten que es sobreimpressioni la meva imatge entestada en reflectir-se damunt d’aquella superfície tèrbola y regalimosa. No puc evitar-me, tot i que busco una altra identitat.

Tinc pendent de realitzar la pràctica del curs d’escriptura. L’exercici que em pertoca consisteix en jugar amb diverses maneres de construir els personatges d’una narració i me n’adono que el personatge a definir el puc tenir davant, a la imatge reflectida. Hauria de ser jo, però el baf que cobreix el vidre i el color melós, tergiversació de la nit confosa que atropella un mosaic de línies i colors del carrer, impedeix la reconeixença o, millor dit, facilita que fantasiegi un personatge ignot. Apropo la mà al vidre. Llisco el dit dibuixant el perfil de la figura. La meva, però admetent que pot ser la del personatge desconegut que busco. Concreto l’objectiu, els seus límits, el perímetre. Distret, absort.

Tot i els obstacles visuals, sembla que la apreciació transpiri els fantasmes de la nit.  

Acabo d’abonar dos euros pel bitllet. Déu n’hi do. Es a dir, 332,772 pessetes. Antigues pessetes crec que s’ha de dir. 333, per arrodonir-les. Pessetes!! Per un sol trajecte... Quina mala jugada ens van fer la nit del 31 de desembre del 2.001. En breus moments d’aquella vetllada triomfal, varem perdre un quaranta per cent del poder adquisitiu. Dels sous i dels estalvis. De cop, amb nocturnitat i sense possibilitat de resistència. Quin desfici, quina poca traça demostraren els governants d’aquell moment per conduir la transició monetària. El pitjor desastre econòmic que ens ha tocat viure. No m’ho puc treure del cap mentre torno a passar el dit, remarcant sobre el vidre la silueta del meu personatge. És molt difícil distingir amb claredat la imatge pretesa; la meva, reflectida pel vidre s’incrusta al cercle, i els objectes i llums que provenen de l’exterior s’imposen a qualsevol invenció, qualsevol conjectura. No deixen espai a la imaginació.

Un quaranta per cent... És el nostre tribut per ésser considerats europeus. Per formar part d’una organització política indefinible. Ni república ni monarquia... tampoc acràcia... potser, burocràcia... lobbycràcia? Un vint per cent encara hagués estat tolerable per tal de pertànyer a Europa, però un quaranta!!!

Una gestió deplorable la del trànsit monetari que, de manera inversemblant, ha obtingut recompensa perquè el ministre responsable, el d’Hisenda, és el mateix que ostenta la titularitat del ministeri en aquesta legislatura. Dotze anys després!!! El president del govern actual era el vicepresident en aquella època; així com el llavors conseller català d’Economia ara és secretari general de la Presidència i portaveu del Govern, mentre que el primer conseller durant aquell afer, ara és, ni més ni menys, el President de la Generalitat.

Els han ascendit a tots!!!!, mentre la persona que ara governa el nostre erari és la mateixa.

De les línies de dalt es desprenen gotims que envaeixen el nucli de la figura sobreposada al vidre,  desfent la composició amb la qual pretenia explorar el meu personatge, la possibilitat de descriure’l i de vincular-lo a una trama creïble. És una successió contínua de rajolets que es bifurquen o que s’ajunten, omplint o buidant la superfície a caprici. Intento arreglar-los, apedaçar espais, contenir despreniments, però l’espifio cada vegada més. La composició es converteix en una allau. La humitat es canalitza i vessa per tot arreu desdibuixant qualsevol expectativa de personificació.

No sé cóm plantejar-ho. Cóm compondre un model bàsic per definir el tarannà i emprendre una descripció admissible, esbossar un argument còmode per a ell i elaborar una trama on, sense incerteses, prengui vida; una existència interessant. Tenint en compte, a més, que en aquest relat, he decidit enfrontar un tema crucial a l’exercici d’escriure; abrupte també: l’autocensura. Tot plegat, comportarà, ho preveig, prou complicacions. Ho aviso ja.

La temptativa de completar sobre el tel humit de la finestra una proposta plàstica que em suggerís un personatge digne de ser descrit i que fos mereixedor de formar part, amb versemblança, d’una història o, com a mínim, d’un breu episodi, ha esdevingut un fracàs inconcebible. La imatge és un nyap i jo no tinc les habilitats especulatives pròpies dels artistes abstractes. Jo veig el que veig i ja està! I, com que no em sembla veure res estructurat, que pugui reconèixer amb mínima nitidesa, he d’admetre que no me n’he sortit.

Sé que tot allò que he dit sobre el procés monetari nostre pot resultar esgarrifós, fins i tot, ofensiu, però estic convençut de que és transcendental, necessari parlar-ne perquè, per culpa de la dràstica davallada del poder adquisitiu que va produir, se’ns va esfumar la capacitat de consum i petit finançament i, per tant, és deduïble que, sense aquesta pèrdua del quaranta per cent del poder adquisitiu, la crisi que estem patint ara no hagués constituït un obstacle tan insalvable. Ens varen deixar inermes per fer front a qualsevol daltabaix econòmic que es presentés. La gent que va dirigir el traspàs de moneda va demostrar molta incompetència.

Giro el cap i veig que la part de darrere està buida, que hi ha més llocs disponibles. L’autobús està ple de finestres entelades i jo tinc ganes d’anar provant. El joc em crida l’atenció. Vaig al seient de darrere i començo de nou. Amb calma i molta cura, intento eludir els vessants; recullo els excessos d’humitat, els regalims, i els asseco amb la mà lliure. Tapono les desviacions com si suturés una ferida. Configuro una imatge amb sentit, amb ànima, mentre l’aïllo mentalment de les emissions de llums i figures que penetren des de l’exterior i que desvirtuen l’inventiva amb la seva realitat maldestre i incoherent. Ajusto traços. Amb intensitat. La proposta de personatge va prenent forma i vida, quan me n’adono que el personatge és vostè -sí, el lector- i em sento abatut per la palesa dificultat de descriure’l i de fer-lo participar, de forma plausible, a la proposta narrativa que estic endegant. A més, i encara no sé per què, em desprèn certa antipatia. Li sóc sincer.

Encarar-me de forma oberta i amb tants pocs recursos i oportunitats per observar-lo és massa compromès i incert. Ho deixo córrer i em desplaço cap a un altre seient. Encara hi queden tres o quatre rengleres més fins arribar al final. També puc comptar amb les finestres del costat de bavor. Ara ja he aprés algunes tècniques que em facilitaran la feina. Ja no em costa tant perfilar la imatge ni em resulta difícil eludir els paràsits que, en forma d’ombres, llumetes i  objectes desfigurats per la superfície enteranyinada, omplen l’espai. També he adquirit l’actitud adient. En pocs moments, estic altre cop embadalit.  

Malaguanyada!, he mullat el bitllet. Què dic bitllet! No hi ha bitllet: és un trosset de paper. Un trosset de paper, ara mullat, que m’ha costat tres-centes trenta-tres pessetes de l’ala.

Es preguntarà per què em resulta tan antipàtic. Em resulta antipàtic perquè, en un vuitanta-vuit per cent de possibilitats, vostè no té memòria. I aquesta circumstància em perjudica de manera directa. No té memòria a la seva butxaca i, repeteixo, amb una probabilitat del zero coma vuitanta-vuit vostè és la causa, a través del seu vot a favor o en contra o inclòs, abstenció o papereta en blanc, de que aquestes persones ocupin el lloc de responsabilitat que ocupen ara, malgrat l’horrorosa gestió. Demostrada i funesta. Altrament, si pertany a l’honorable zero coma dotze -és a dir, a la quasi improbabilitat-, no es doni per al·ludit i pensi que s’ha fet creditor de la meva admiració més profunda i més sincera. Preveig, però, més probable que pertanyi a l’àmbit dels vuitanta-vuit i que em consideri tan desagradable com jo el considero a vostè. Per això, intento eludir la seva descripció. A més, com que la meva imatge es superposa contínuament, la puc confondre i imaginar aspectes de vostè que, en realitat, siguin meus o a l’inrevés.

Hem arribat al carrer Villarroel. S’ha desfet la figura. S’ha descompost en ínfims rierols incontrolables. Torno a buscar el retrat adient. Influït per l’anècdota de la implantació de l’euro i amb la pretensió de dificultar els despreniments, dibuixo un contorn quadrat i asseguro una canalització sobre els costats verticals. M’atreveixo a traçar les celles; desprès els ulls, estrets i minsos. Una boca atapeïda, lineal i rígida. Una fesomia emmarcada pels quatre angles rectes que formen el perímetre. 

Malgrat les meves pretensions, no puc evitar que la figura em condueixi cap el lector. Altra vegada a vostè. No és gens fàcil obtenir dades. Els seus sentiments, la forma de pensar... Cóm fer-me una idea? No m’arriben informacions. No obstant, alguna revelació m’arriba: potser sigui una dona. Qui sap? El fet que hagi llegit aquest relat fins aquí, m’indica un aspecte: Deu ser una persona curiosa, pertinaç, o bé un lector empedreït.

Salto a un altre emplaçament. Imagino dibuixar el perfil del ministre i no ho aconsegueixo. Surt una caricatura incomprensible. Ell ja és bastant incomprensible, com que esbossat amb fileres de ditades sobre la humitat, encara esdevé una cara més inintel·ligible, més absurda. La desfaig ratllant-la amb una ics i me’n vaig cap un altre vidre.

A més a més, ens van estafar i ni el vuitanta-vuit per cent de vostè, ni cap membre de l’oposició, cap tertulià –amb les hores i hores que malgasten- cap organització institucional de l’Estat o de les autonomies i, encara pitjor, cap buròcrata de Brussel·les, ho ha detectat o, en tot cas, no ha dit res.

El 31 de desembre amb mil pessetes podia comprar vint barres de pa. L’u de gener, amb els sis euros corresponents, tan sols en podia comprar dotze. Ho recorda, lector? Es produí un palès i general encariment de preus, mentre que, impàvid, l’IPC, que és l’eina oficial i matemàtica que ho havia de reflectir, ens va dir:  ‘Muts i a la gàbia, calleu tots! No ha hagut cap pujada de preus.’ I l’IPC, instrument fred i matemàtic, mai no es podria equivocar.

Però, segons la memòria de la seva butxaca, segons el que vostè va viure a partir de la col·lisió pesseta-euro, l’índex hauria d’haver aflorat un augment enorme. Cóm és que aquest mecanisme de control no va reflectir el fenomen? El govern va donar una tímida explicació sobre un oportú canvi de fórmula, ‘d’ara en endavant’. ‘Homologació al mètode europeu’, van justificar. L’oposició ni cap membre dels organismes europeus, que tant rondinen davant de qualsevol desviació de càlcul o d’aplicació, no ho van posar de relleu ni, per suposat, insinuaren l’engany.

Els dirigents de sindicats i ONGs –potser les organitzacions que representen els més perjudicats per aquest afer-, no denunciaren res, ni cap tertulià s’ha detingut a comentar-ho. Les autoritats autonòmiques tampoc. Ni vostè. Al menys el zero coma vuitanta-vuit de vostè. Potser ho varen atribuir a un inoportú forat a la butxaca, per on es varen esmunyir moment i memòria.

Això fa tuf a trampa, a frau d’Estat i conspiració i vostè està implicat. S’implica cada vegada que vota o no vota.

Entén ara per què li tinc tanta tírria? No admeto que una important proporció de vostè hagi contribuït a mantenir en els seus càrrecs els màxims responsables de la trencadissa econòmica. No se’n recorda del que va passar amb els seus diners aquella fatídica nit? No té memòria? Si no té memòria, és un personatge sense respecte per vostè mateix. Un ninot de la política...

He tornat a canviar de seient perquè ni la cara quadrada, amb els ulls estrets i minsos i boca petita, ni la temptativa de perfilar la caricatura del ministre, m’han ajudat a resoldre l’enigma del personatge a descriure. A la fi, s’han desfet igualment en innumerables reguerots. La quadratura de la silueta ha servit, però, per retardar una mica el procés. No obstant, l’aigua, inexorable, ha desbordat el límits i ha desfigurat, implacable, el quadrat i la caricatura. En definitiva, una calamitat. No evoca ni reflecteix.

Mentre inicio una nova silueta a la següent finestra, descobreixo que la conductora de l’autobús m’observa pel retrovisor. Em fa l’efecte que està intrigada. Les maniobres de les meves mans són ja molt precises. Potser no aconsegueixi esbossar una semblança admissible –encara no he determinat, ni tan s’hi val ja, si és lector o lectora- Potser, no ha arribat a personatge, a constituir-se’n, però tinc el convenciment d’haver establert una subtil comunicació amb la personalitat que convoca la seva presència oculta. Si més no, l’he expressat què penso sobre el seu vuitanta-vuit per cent, malgrat la dificultat de determinar i descriure, en una dimensió acceptable, la persona que ha incitat el personatge, a partir d’una imatge plasmada sobre vidre, distorsionada per una superfície esfumada i per un reflex del meu rostre sobre una processó de façanes de la Gran Via.

La conductora, una senyora de cabell ros i braços enèrgics, un tant grassonets, dominadora indiscutible del volant, no sembla intrigada perquè, a la seva esquena, un viatger desconegut i així mateix estrafolari, hagi portat a terme una activitat tan frenètica i incomprensible, amb una compulsió que ha deixat esborronades totes les superfícies lunars del vehicle. Demano parada; arribem a La Bordeta. Més probable és que estigui atemorida, penso. Porta una armilla amb butxaques sobre una camisa de ratlles. És l’uniforme.

Em situo davant la porta disposat a sortir. Són dos batents alts. Dos plans llargs que reflecteixen la meva imatge enterbolida pels objectes lluminosos i ombres que traspassen des del carrer. He confós el personatge. No em sostrec a la temptació i començo a dibuixar. Estem a la vora del centre comercial. Dóna temps. Perfilo el contorn: sóc jo o, si més no, no és una persona aliena. No busco més. Havia confós tres plànols: el de qui escriu i el de qui llegeix amb el de qui pertany a la història. Els havia ajuntat de manera absurda sota una projecció de les meves insídies sobre el lector-personatge. Veig el reflex del meu rostre emmarcat per un seguit de línies. Les insídies són meves. En definitiva, entre experiència i invencions, jo sóc el personatge que faig lluir sobre la humitat. Refrego els dits frenèticament. Qui escriu, que no és el lector ni es ben bé un personatge, és qui atresora el vuitanta-vuit per cent d’allò que tant detesta en els altres; tan indesitjat. Perquè quedi clar: considerat un personatge, sóc tan miserable com qualsevol, en un vuitanta-vuit per cent.

 S’obren les portes i baixo; suposo que la dona que condueix respira tranquil·la. Rebrego el paper moll que intenta ser un bitllet, abans de llençar-lo a la paperera. Han pujat uns quants passatgers. La dona llança la mirada a l’infinit rectilini, com si no hagués passat res.

Tinc la grata impressió de que, junt a les persones que ara li fan companyia, és una digna representant d’aquell dotze per cent que jo tant admiro. Tots plegats, són els encarregats de tirar endavant tot això, com ho ha fet ella, conduint un autobús a la matinada o, si cal, un tractor al capvespre. Allò que sigui necessari i oportú.

Ens varen fer trampa el 2002. A ella també. I als passatgers. Abans de partir, pugen uns quants més.

Des d’aquest instant, m’asserenaré com pugui. Desdibuixaré sossegadament totes les impressions que he anat projectant sobre els contorns maldestres i desfets per la precipitació incontrolable dels reguerons, jugant entre censura i semillibertat, mentre he intentat comunicar-me amb un desconegut lector. Una ingenuïtat entranyable per algú o extraviada per un altre.

Resta alguna cosa? Queda recalar a moltes qüestions i tendències actuals. Com, per exemple, la d’agrupar per trets d’identitat i reafirmar sentiments. Legítima pretensió. No obstant, llavors es crea un corrent popular que tendeix a instaurar una censura implícita, perquè els sentiments distintius solen ser irreconciliables. Augmenten el nivell i la freqüència de la reprovació pública d’altres formes de pensar, sentir i actuar i la tendència a justificar els propis excessos.

Parlo dels nacionalismes; tant d’un signe com de l’altre. D’aquelles persones i entitats que els inspiren i els esperonen, d’aquelles que els instrumentalitzen, de normal per encobrir altres forats, com el que hem parlat abans.

Sé que haver dit això intensificarà breument l’exercici d’autocensura. Una espurna. No haurà agradat els uns, no haurà satisfet els altres, que, en aquest exercici que m’he exigit, és el sistema més adient per mesurar l’encert de la intervenció.

L’autocensura, de vegades, sembla infinita; els infinits, però, són els temes a tocar.

El vehicle tanca les portes i empren la ruta Gran Via enllà, direcció l’Hospitalet, projectant el seu destí. Ple de gent, s’endu esborronades totes les finestres i una porta i la por amagada de la conductora, induïda per la dansa insòlita d’un desconegut, de finestra a finestra i fins la porta final. Encara és fosc. Ja he enllestit aquest relat-assaig sobre un personatge incrustat a un vidre borrós i a l’entorn de l’autocensura. Qui sigui, pot pensar que m’he excedit, però tinc la sensació de que m’he mossegat la llengua.

Al final, el personatge no és vostè, ni sóc jo, ni les meves projeccions sobre una superfície humida. Tampoc la conductora. Ni molt menys el senyor ministre i adlàters. El protagonista han estat només uns dibuixos repetits; uns traços que el buscaven. El personatge són els intents de personatge. Plans i circumscrits. Un personatge contra un vidre entelat.

PERSONATGES (2ª. part)

Nota d’un improbable diari de bitàcola

Sobre la petulància d’escriure

Espero des de fa estona a la petita estança; des del moment en què sé amb certesa el destí final de la nostra nau. M’he colat sense que ningú ho notés i aquí em quedaré fins el darrer instant, per observar allò que arreplega i tot el que deixa el capità -un capità determinat, qui ho era fins ara- a l’hora d’abandonar el vaixell; és el quid de la qüestió i delata valor o covardia, atenció o desinterès, la mestria i l’aplom. El desconcert o la sang freda. Què decideix endur-se’n, què condemnar a l’oblit abissal, per més que estigui indicat al protocol d’evacuació.

M’enfonsaré amb l’embarcació, si cal, però aquí amagat vull viure els últims moments i ser testimoni de cóm el capità abandona el camarot rere els membres de la tripulació.

També vull comprovar cap a on quedarà orientada la proa, el casc reposant sobre l’entumit arener del fons.

De sobte, me n’adono que tinc aclucats els ulls i que he abandonat ja fa estona la lectura del relat que he escrit fa uns dies. El volia repassar, però la ment de sobte deriva cap altres indrets i interrompo la lectura, durant un lapse de temps imprecís, de manera involuntària, per tornar a ser conscient darrera d’una becaina.

Normalment, llegeixo assegut al llit. Estic una mica alarmat, perquè he constatat que només em dormo quan repasso algun escrit meu. Torno a agafar el fil.

La ciutat

La filla recordava tot el que havia quedat a ciutat. Les amigues i més. Moltes persones i molts assumptes importants, alguns en el seu punt àlgid, a punt d’esclatar, o de trobar una solució o d’obrir perspectives imprevisibles, sorprenents. I ara, de manera casual, ha de canviar de rumb la seva vida.

‘Què serà del Toni?’, pensava la Laura. ‘Hauré perdut la senda que havia traçat?’ Rumiava convençuda que estava a punt de decidir-se; ho sabia del cert. Les seves amigues havien indagat i li havien posat el caramel a la boca, ‘quan al meu pare no se li acut una altra idea que la d’anar-nos-en cap un poble. A arrossegar l’existència en aquest poble perdut’.

És una catàstrofe per ella. Lluny de Barcelona, en qualsevol indret i on, per una inopinada raó, per més ínfima i inesperada, es pot produir el naufragi indesitjable... 20 de juny de 1813. 20 de juny... S’ha enfonsat el vaixell davant l’estuari de l’Ebre. El camarot s’ha negat. Encara que ho preveia, em sorprenc de veure’m fluctuant, inerme, a l’aigua que ha envaït l’estança. No em queixo: no donava la vida per verificar què s’enduu i què es deixa el capità? M’agito; recupero estris. Els apilo amb ordre. Em resten pocs segons. Vull sortir i no puc. Els membres em pesen com sepultures de rics. No em puc moure i, per estrany que sembli, tampoc ho pretenc. Semblo resignat amb el meu destí. Altres destins m’acompanyen en aquest vaixell de mort. Al general li formaran consell de guerra; amb la particularitat de que no per les ànimes perdudes, sinó pel material de guerra que va abandonar en mans de l’enemic durant la fugida. Abans de morir-me intento especificar què és allò que en realitat importa davant l’emergència i què, malgrat pronunciaments ostentosos i reiterats, només restarà com a residu arqueològic, donat que el cervell responsable ho dictaminarà així a l’últim instant, enmig de l’excitació del contratemps. És important saber-ho per no anar-me’n d’aquest món sense un coneixement essencial. No és per això que m’he jugat la vida quedant-me? I la he perdut de manera tan miserable?...

Potser m’espera morir per no-res.

El crepuscle s’havia ensenyorit un altre cop de la meva imaginació. Ja m’he tornat a quedar dormit. No puc sobrepassar pàgina i mitja. Llavors, m’aclapara una sensació de somnolència irresistible. Se’m torça el pensament i penetro, sense voler, en un àmbit de percepcions imprevist, diferent. Pura catalèpsia.

Quan llegeixo altre autor no m’escomet aquest fenomen. Resisteixo sense adormir-me. És possible que el coneixement previ de la història comporti la pèrdua d’interès o que la memòria em dugui cap altres ramals; els que potser vaig desestimar al moment d’escriure-la. En qualsevol cas, és un fenomen estrany; tant com inevitable. Per què m’haig de rendir només quan llegeixo un escrit meu? Al cap de poca estona d’endegar l’acte de llegir. No deixa de ser un mal auguri.

Em desvetllo i reprenc la lectura amb energia.

La ciutat, el poble

Llorenç, el fill, ordena el seu espai. Els cartells a la paret, els llibres als prestatges, les sabates sota el llit, la bossa sobre l’armari, la xupa, dintre... No ho ordena tot, per ganduleria o perquè no sempre tot ha d’estar endreçat; per estètica juvenil.

No té gaires lligams a la ciutat. En tot cas, amistats que ja li conduïen cap enfora, doncs és soci d’un agrupament excursionista. Per cert, ja coneixia aquest poble, ja havia estat. De pas, és clar, de camí a la muntanya. Ja s’ha calçat les botes amb la idea d’explorar una mica els contorns, abans de sopar.

Per ell, no resulta un inconvenient el trasllat, tot i que s’hi sent la torna. No ha pres part en cap de les discussions prèvies. No entenia la necessitat d’emprendre-ho però tampoc els motius de l’oposició que oferiren la mare i la Laura. Ningú li ha demanat el parer sobre la decisió pressa ni ell ha intentat donar-lo, no obstant tampoc sent la gravetat que manifesta la mare ni la aversió que sent la Laura. No veu massa avantatges però tampoc considera que sigui cap naufragi, com diu la seva germana. A la fi, el seu cos exhaust reposa sobre l’arena humida i compacta. Encara esgarrapa la sorra amb un gest involuntari, continuació del seu esforç per mantenir-se arran de l’aigua. Feia uns instants, la seva nau desfeta pel temporal, nàufrag solitari sobre les ones, lluitava per vèncer les amenaces del mar i ara no és conscient de que s’ha salvat per fi. No és conscient que ell sol, ha conclòs l’aventura, deixant escampats pel camí amics i desesperança, mentre que ell ha caigut en bones mans. Les d’una dona –una princesa- que el cuidarà, se n’enamorarà –com totes les dones que ell ha trobat pel camí-, l’acompanyarà en el retrobament de la memòria –perquè què és un home sense la seva memòria- i, per acabar-ho d’adobar, amb una generositat inexplicable i que la diferenciarà d’algunes de les dones i deesses del llarg itinerari, farà que els seus servents el condueixin i que, abans de retirar-se amb discreció, el deixin amb regals, a Itaca, la pàtria de l’obstinat heroi.

Ja he tornat a aclucar els ulls.  Què fa Ulisses per aquí enmig?

Ja he clissat un possible motiu d’aquestes desviacions mentals: Se’m va l’olla cada vegada que esmento ‘naufragi’, una paraula que apareix sovint al text. A partir d’haver-la dit, se’m produeix aquesta somnolència que em supera i m’enclaustra en abstraccions alienes. Recorreguts per episodis que potser alguna vegada vaig obviar.

‘Naufragi’ és, doncs, la culpable. Hauré d’evitar-la com pugui. Suprimir-la a l’escrit.

La ciutat, el poble, l’espai, natura, paisatge

L’oratge matiner castiga benèvolament el rostre. Fermí, el pare, s’ha retrobat amb el seu ambient. Sota una muntanya, espai obert i la vista perduda en un horitzó inacabable. S’hi sent retornat. No costa d’entendre. No és cap secret, les muntanyes, en comptes d’atapeir el paisatge, esplaien la vista com si inclinessin el plànol, empinant-lo, eixamplant la línia de l’horitzó i mostrant el detall de tot el que conté.

Ara per ara, no pot sortir gaire de casa; encara estan instal·lant-se com aquell que diu. S’hi conforma llençant l’esguard des de la tanca o darrera d’una finestra. Ja es donarà l’avinentesa. No és excursionista com el seu fill, però és un home de passejades llargues; de perdre’s pel bosc i les dreceres. De perdre’s de debò, però no ara. Tot arribarà. De moment, ha aconseguit l’objectiu principal: niar al cor d’un paisatge i, sense entreactes, sentir-se projectat cap un altre.

També sortir de la ciutat i les seves angoixes i respirar aire pur i serenitat. Reconstruir peça a peça, i des de la peça més petita i inferior, el seu relat personal –re-relatar-se’n-, encara que per això hagi d’assumir alguns costos; per altra banda, previsibles. Sap que no tots els membres de la seva família estan d’acord amb la nova residència –és sabedor de que hi ha cares llargues; en algun cas, molt llargues- però té la ferma pretensió d’oferir-los motius que els ajudin a apreciar els avantatges de la vida que els posa per davant i a canviar d’opinió. Temps al temps. Ulisses, paradigma de protagonistes èpics, ho troba normal; fins ara se n’ha sortit de totes les dificultats per avançar, incloses les que li oposaven algunes dones enamorades. No li sembla estrany que Nausica s’enamori d’ell i que, a sobre, es sacrifiqui de manera tan antinatural. Però ell segueix considerant-lo correcte. Que es mereix aquesta privació. Ni més ni menys. Què t’empatolles, Ulisses? No veus que sense Nausica no haguessis arribat a les platges d’Itaca? Que, sense ella, no haguessis recuperat la salut i la memòria; sobretot, la memòria. No creus que, vist així, l’Odissea no s’hauria de dir l’Odissea? No et sembla que, per justícia i per lògica, s’hauria de dir La Nausiquea, perquè, sense ella, sense la princesa dels feacis, no haguessis arribat mai a bon port i des de l’oblit en que et trobaves sotmès, cóm ens haguéssim assabentat nosaltres del teu periple mediterrani, les teves gestes i contratemps? 

No he proferit la paraula ‘naufragi’ i m’he embadalit igualment i m’he submergit altre cop en altres històries, altres naufragis. Què em passa? Què té a veure l’Ulisses amb el meu relat sobre una insignificant mudança?

Lliurar-se al somieig mentre llegeixes els teus propis escrits, dóna una sensació molt lletja. Fins ara i per conformar-me, tan sols he argüit subterfugis, com el dels ramals abandonats durant l’acte d’escriure; inclòs he aportat alguna pista falsa: la de la intervenció de la paraula ‘naufragi’. El cansament podria ser una raó amb certa consistència, així mateix l’edat, però per què només davant dels meus escrits? Quin tedi m’assalta davant els meus propis relats?

Millor serà reconèixer, sense contemplacions, que m’avorreixo jo mateix.

La ciutat, el poble, l’espai, natura, paisatge, els veïns

Gemma, la mare, amb aquest assumpte del trasllat cap a entorns més bucòlics, també està de cul, però no tant com ho està la filla. No ha paït encara la dèria del seu marit per deixar-ho tot i anar a viure a un poble. Com sempre, ha acabat ensarronada pels arguments i la insistència, la terrible insistència... i, a l’hora de la veritat, ha estat ella qui s’ha hagut de preocupar pels assumptes més senzills, en aparença, però de vital importància per portar a terme una adaptació al nou medi que no suposés impediments, conflictes... Dedicar-se a l’acomodació, situació escolar dels fills... Fermí treballa i no se’n pot encarregar. De mirar els estels, sí; de respirar profundament l’aire pur, també, però no d’enfrontar-se a l’amo dels dos gossos Sant Bernat que vagaregen deslligats per tot arreu i que deixen records a porta de casa i a la porta de tothom. Perquè una deposició d’un Sant Bernat no és una deposició: és una senyora merda, amb tots els ets i uts.

Pitjor encara, són les batalles adjacents amb l’amo dels gossos, la seva dona, la filla, el gendre i el guàrdia municipal que, a hores d’ara, no s’ha atrevit a fer-li veure al senyor i imposar-li les normes cíviques. Els Sant Bernat s’ensumen la incidència -o l’amo ha pres bona nota-, perquè han modificat a mitges el comportament. Només patrullen a la tarda. No obstant, la grandària i quantitat de les deposicions són les mateixes. Suposo que l’alcalde no s’ha assabentat, tot i que, pels crits d’uns i d’altres, ben bé ho podia haver fet. Gemma mai no s’hagués imaginat ficada en una baralla d’aquestes característiques. Fins a quin punt, apareix la vehemència... Enrique Vila-Matas i Herman Melville discuteixen força sobre un personatge, Bartleby. Aferrissats. Molt agrament. Tots dos hi estan d’acord. Una habitació fosca plena de llum marítima i d’aigua. Mao Zedong i Zhou Enlai són coetanis i sempre es donaven la raó. En públic. Aquests no. S’expliquen en públic i en privat. L’un explica eficaçment l’altre en l’habitació tèrbola, antiga, quasi biogràfica d’una altra època. Melville es deixa explicar a bord del Pequod, però parlen d’en Bartleby no de Moby Dick. Melville ha posat la condició. Ens ofegarem tots. Ens amenaça un catxalot blanc. No ens adonarem de l’implacable davallada del balener als abismes. Haurem perdut la noció de la superfície. No ens preocupa. Segueixen discutint.

Saben, però, que tard o d’hora el Pequod s’enfonsarà envestit pel Leviatan inexorable. Comprovo cóm augmenta el nivell de l’aigua i cóm es filtra pels racons. Inexorable, també.

Per què haig d’escriure el que somnio? Què em porta a plasmar-ho sobre un paper, suspès a l’aigua i aferrat a un fermador de la paret del camarot d’un vell capità absent?

Sempre que escriguis, llegeixis o, simplement, somnies, potser aparegui surant, en lloc i moment, un tros de fusta per agafar-s’hi i fer que et deslliuris de la mort que, cadència imposada, t’hauria d’haver produït el naufragi.

Un tros de fusta. L’irreprotxable taüt d’en Queequeg.

PERSONATGES (3ª. part)

Gravat al palmell

El joc de la veritat inexacta

"Si la Terre a plus de mémoire que les hommes, la civilisation est condamnée"

Bertrand Tavernier.

Tot va començar sense més ni més... Al menys, ningú ho havia previst. Es cert que a l’avi li agradava expressar-se en públic, deixar anar alguna xerradeta, però d’això feia molt de temps; quan els seus fills eren infants i ell desprenia audàcia per tot arreu. Ara els fills són grans i l’han envoltat d’una canalla molt menuda que tampoc està per sermons. Només un parell de néts són adolescents.

Havien d’haver-ho intuït: complir setanta anys demanava una especial atenció. Un número rodó i considerable. Era de pressentir que el iaio volgués dir alguna cosa abans o a continuació de bufar les espelmes i que els assistents haguessin de parar atenció o que ho simulessin. Un set i un zero vermells i cofois al centre del pastís. La mitja rialla de l’home els ve a expressar que està decidit a prendre la paraula, tot i que sap que alguns no s’ho ensumaven i que altres ho temien.

-          Per dir no-res o no dir res –que no és el mateix, encara que ho sembli-, més val restar callat. Així com quasi no dir res o dir quasi no-res. Aquesta és la meva forma de pensar. No obstant, en alguns d’aquests casos, si s’aconsegueix provocar alguna dosi de reflexió entre l’auditori, la situació canvia: potser hagi estat beneficiós no tenir la boca tancada. Aquesta és també la meva forma de pensar.

No recorda massa el propòsit que l’ha impulsat a aixecar-se i parlar, però està decidit a explicar-se’n amb cura i paciència.

-          Sé que alguns de vosaltres esteu preocupats pels indicis que, per lògica temporal, apareixen al meu cos, al meu cap i al meu comportament. D’una manera o d’una altra, els rebutgeu, com jo rebutjava els del tiet al fer-se gran. Tan gran. De fet, a alguns de vosaltres, moltes de les meves actituds, us el recorden. Sé que, entre altres detalls, no us agrada el moviment compulsiu que n’he heretat. La palma cap avall, picant de dits sobre la taula. És inconscient; en ell també ho era. Una forma estereotipada de manifestar inquietud, disgust, a l’espera... una estratègia per concedir-se’n temps  o deixar-ho córrer. La mà del tiet una mica deformada per l’artrosi. Bastant.

La veu es talla una mica sota la força de voler dissimular les emocions més íntimes.

-          Així com jo represento la postguerra, ell encarnava la guerra. Tants fets, tantes històries... mentre picava de dits. Quan el moro, al camp de concentració a l’Alcàrria, li va cedir el seu menjar a canvi de que li rentés l’escudella. El seu viatge de retorn a casa, en tren, ple de polls i una manta que la seva mare va cremar, plena de polls així mateix. El bitllet de metro que li va comprar el seu company. Mai no va saber res d’aquell home...

M’ho explicava això una vegada, com tantes altres, en que esperaven a taula al restaurant xinés del Port Olímpic, ‘El Pato Pekín’. Un platet de cacauets per fer temps. Guerra contra postguerra, un a un, ens els anem cruspint. Un d’ells, dels cacauets, ha caigut sobre el mantell. Queda sol i, a la fi, únic sobre el blanc. Els altres s’han acabat. Maleït record de postguerra, la fam, la penúria... els ulls se me’n van cap el diantre de cacauet, però em sento retingut; timideses. La mà del tiet tendeix a relaxar-se i comença la tamborinada involuntària, o aparentment involuntària. Tremola i indecideix; com sempre, colpeja la taula. Indecidir què? Mira cap una altra banda mentre pica i xerra. El moro, l’amic, la seva mare, els polls... El bitllet de metro. El cacauet involuntari em provoca una sensació enutjosa.

De sobte, com si fos la llengua d’un camaleó, la mà amb la que picava sobre el mantell, es llença sobre el cacauet i, sense filar prim, se’l porta a la boca. M’he quedat inerme. La guerra ha guanyat la postguerra sense pal·liatius. De forma incontestable, mentre aquella mà segueix picant a taula, com si res.

I la mà que ara seguia picant a taula era la seva, la del avi. No la del tiet, malgrat que amb una mica d’imaginació podria aparentar ser la mateixa. Moviment inconscient, dubitatiu. Sense adonar-se ningú, ni ell tampoc, els copets irreflexius adquireixen una cadència expressiva.

Per la seva ment vola el compàs:

Un, dos, tres...

Un, dos, tres...

Un, dos, tres, cuatro, cinco, seis...

Siete, ocho, nueve, diez.

Y un y dos…

Un, dos, tres...

Un, dos, tres...

El ritme mental s’imposa en el moviment dels dits, vessant una atmosfera íntima. Un dels fills s’hi sent al·ludit. Pica palmes. S’hi afegeix la jove. Es crea un acompanyament de fons a les paraules. L’altre fill, la filla, la dona... Palmes sordes per no tapar la veu. L’home no es detura. Se sent bé sobre aquell decorat acústic.

-          Sé a més que teniu curiositat. O no la teniu? – vacil·la un poc per aquest dubte i una mica aclaparat pel so de l’insòlit acompanyament. Es sobreposa.- Sóc jo, en tot cas, qui entén la necessitat d’explicar cóm em sento i què sento en aquest instant, quan acabo de fer els setanta. A les portes de la decrepitud, les absències mentals, la incoherència i la proximitat del final. Us espanta el descontrol de les meves mans? El cop de dits compulsiu sobre el taulell? Us provoca llàstima que hagi adquirit la mateixa mania? Cada vegada més; cada vegada més inconscient, automàtica, inevitable...  No voleu que m’assembli al tiet. Us en resistiu.

Doncs penseu que m’agrada semblar-me a ell i que sento orgull; cap vergonya. Sóc un producte de la postguerra i ell, de la guerra. És, grosso modo, la diferència entre tots dos; res més, apart de que ell ja no ens pot fer companyia. De fet, quan us parlo jo, us parlem tots dos alhora.

Què sento ara? Què sentim en vida? Ho intentarem explicar a partir d’una petita història que recordem d’una publicació de la nostra època, ‘Hazañas bélicas’.

El toc de palmes es revifa. Dóna a entendre que entra per alegries. L’avi no deixa de picar dits. Intenta acoblar-se al ritme imposat, conscient de que la història que vol contar no és verídica ni se’n recorda gaire. A més, ell ha vist ‘La vie et rien d’autre’ que la desdiu. Tampoc la vol rememorar amb exactitud; només la farà servir per donar a entendre... què?

-          Estem als inicis de la guerra del catorze. No Maurice ni Marcel, ni tant se val Jacques o Georges; Gaston, un pagès francès és cridat a files. Un noi a la plenitud campestre; personatge jocund, entusiasta com pocs deu d’haver.

Les palmes s’intensifiquen. Oculten la veu. Els acompanyants reben una mirada de reprovació i baixen el volum però no el ritme.

-          Han passat ja els dies de precipitada instrucció i a punt està de ser enviat al front; viu una jornada d’esbarjo en un poble proper al campament on hi ha una fira instal·lada sempre que hi hagi guerra. En temps de pau, ningú no donaria un duro per aquest lloc; ara, però, la guerra és una oportunitat que apareix constant, inacabable. Gaston ha pujat a totes les atraccions amb l’ànim constant i inacabable també i ha deixat per l’últim moment la caseta més enigmàtica; la única potser amb cert misteri: la de la bonaventura.

Y un y dos…

Un, dos, tres...

Un, dos, tres...

El ritme es complica. Una colombiana, difícil de compassar amb els dits i alhora explicar-se. Fa el que pot. Els improvisats palmers també fan el que poden per acompanyar-lo.

-          Gaston entra a la caseta disfressada de tenda, on l’espera una gitana de les de mocador lligat al cap i arracada en forma d’anella. Potser no és gitana; ho fa veure, però aconsegueix produir la impressió.

Gaston ha entrat amb els seus amics, arrossegant l’eufòria de la diversió en grup. Els altres copsen la pertorbació del tuguri a les fosques i es retreuen; ell no: segueix a cavall de l’entusiasme que ja no l’abandonarà a la seva vida. Es queda i demana que li extregui els secrets de la mà.

La gitana se’l mira amb condescendència i fredor. L’agafa de la mà, abans d’indicar-li la cadira; com si Gaston fos una presa i no el volgués deixar anar, la estira dibuixant el recorregut fins que el soldat es troba assegut davant seu.

Què poc recorda els detalls de la història i cóm se’ls està inventant l’avi-tiet. El nom també se l’ha inventat, o no? Correspon a aquell magatzem de dades reals tan intricades i amagades al cervell, quasi oblidades. 

-          Gaston abandona la disbauxa i nota, sorprès, un estremiment ficat entremig la indiferència de la gitana. La dona desvia els ulls, cobreix el palmell llegit amb la mà lliure, acaronant-lo amb suavitat. Resta pensativa. Estreny la mà amb una tendresa insòlita per aquell recluta. Respira a fons. Per fi, es decideix: ‘Seràs un home molt admirat. Davant teu s’agenollaran els més alts dignataris de la Terra.’

El soldat no sap què dir. Els companys esclaten a riure. Saben que Gaston és un camperol sense possibles transcendències. Però ell, de manera inesperada, s’ho ha pres seriosament.

Ocho, siete, seis…   

Ocho, siete, seis…    

Les palmes repiquen a contratemps. Un contratemps reeixit, ràpid.

-          Entren en combat i, per sorpresa de tots, exhibeix una extraordinària valentia. Demostra no tenir por. S’enfila cap a l’enemic entre trinxeres i espinosos filats i xiulets de bales i metralla. Assalta objectius. Se n’encarrega de les missions més difícils, sense recances; no s’amaga mai i comença a teixir una llegenda entre companys i oficials. Algú pensa que està protegit per algun déu. Ell, tan sols, té presents les paraules de la gitana. Cada vegada, les accions empreses són més difícils i arriscades.

Cinco, cuatro, tres.

Intensament.

En realitat, l’avi no recorda amb claredat l’episodi de ‘Hazañas bélicas’. Improvisa i, en alguna ocasió, no sap ben bé per on sortir. Demana, amb un gest, alentir el ritme, però les palmes no li fan cas. Al contrari, ara comencen a exaltar-se. Redoblen el contratemps. Ell es resigna i torna al relat.

-          Hem arribat a la pàgina on quasi tot es veu negre. Cel negre, bretxes negres, fum negre. A la vinyeta del final es veu una bala suspesa a l’aire, penetra les tenebres i pren un camí predeterminat. La vinyeta ajorna el temps. Dilata l’acció.

Ha d’aixecar la veu perquè se li senti, i vocalitzar millor, tot i que, encara que no ho noti, han amortit el volum del repicó de palmes.

-          Una bala suspesa a l’aire. Tombem la pàgina. –l’avi simula amb les mans que passa pàgines i que assenyala vinyetes d’una publicació inexistent.

Més intens.

-          La bala, en vinyetes successives...  Davant del seu destí. Arriba a lloc, una guerrera. Es produeix l’impacte. Penetra. Cau el soldat. És ell.

Amb violència continguda, les palmes callen reprimides per un brusc encaix de temps. Totes alhora.

-          Es fa fosc. El cos resta en terra de ningú. Enmig del no-res de la brutícia i la destrossa; glorioses. El temps passa entre el fang i l’oblit se’l cruspeix.

Les palmes reprenen el seu camí, amb lentitud, quasi en silenci, fins que en un darrer bleix s’apaguen definitivament.

Ocho, siete, seis…

Cinco, cuatro, tres.

Amb un cop sec, s’ha tancat la percussió. Ja no hi ha cadència. Les paraules suren a l’entorn d’un silenci. L’encaix sobre el punt àlgid del relat ha estat més rotund que abans.

-          Hem tornat a passar pàgina i, a l’altre costat, algú remou la terra. Una vinyeta dibuixa aire pur. Ara no hi ha batalles. Recullen les despulles mortals. Ressurt el cos oblidat a la terra humida; ara resseca i compacta. Se l’emporten i, amb reverència, el dipositen en una urna. 

Cóm li traeix la memòria, de cara a tot el que li interessa explicar! El tiet no li ajuda gaire.

-          Més endavant, les vinyetes es comporten com una pel·lícula entretallada. En aquest horitzó constret apareixen pantalons, botes, sotanes, faldilles... cobrint genolls de tot tipus. Persones importants que s’agenollen davant d’una tomba. La del soldat desconegut. La d’en Gaston desconegut. La profecia gitana s’ha complert.

L’avi se n’adona que, apart d’inexacta, ha triat una història massa trista per a una celebració que hauria de ser joiosa, i enllesteix el relat; no obstant, vol justificar aquest circumloqui.

-          Gaston era jove, entusiasta, amb un comportament heroic, s’hi avenia a la guerra, va morir aviat i per servir la seva causa, creia en una profecia que el predestinava i, a més, estava convençut del que feia. El tiet i jo no som joves ni entusiastes, ni molt menys, heroics, ni estem relacionats amb cap profecia. Som més aviat pacifistes i, a sobre, no estem gaire convençuts de res. De res!

En què ens hi semblem, doncs?

Observa l’estupefacció de grans i petits. Tots confosos. Més encara els petits. Quin rotllo, deuen pensar... 

¾    Com ell i com el tiet, acabaré els meus dies sense conèixer, amb una exactitud acceptable, el meu destí, sigui quin sigui, mentre que mantindré completament intacta la il·lusió per acomplir-lo.

Abaixa el cap escampant els seus dubtes.

-          Gairebé intacta.

Ara, li bull al cap “Y un y dos…”

S’ha fet un silenci previsible. Esclata un tímid aplaudiment. El fill gran el recondueix. Enceta les palmes.

Un, dos, tres...

Un, dos, tres...

Els altres el segueixen.

Y un y dos…

y un y dos…

Sense més ni més, com va començar tot això, l’avi es posa a ballar de forma grotesca. S’arma la gresca, riallades i veus. Ha perdut l’actitud adient; la dignitat que li quedava. Ja se la trobaran entre tots!

ocho, siete, seis...

cinco, cuatro y tres...

TITOL - TEMA

La mirada tèrbola de Jefe Fernández

Indicis d’estereotip

Andrés Fernández era el comissari de la Brigada Político-Social a Barcelona. Famós entre els col·legues per les quatre fases que s’havia inventat de cara a conduir amb més eficàcia els interrogatoris a la, també famosa, Jefatura Provincial de Policía de la Via Laietana. No hi ha, però, cap secret a la seva innovació metòdica: cada nova fase, abans de la última, consistia en esperar la que havia de venir a continuació; més ben dit, en cóm esperar, cóm fabricar l’espera mentre s’empraven a fons en cada detall de la tortura. Teatre truculent; una mica previsible, però paorós. Absurd i terrorífic.

Els membres de la Brigada Político-Social actuaven amb tots els recursos al seu abast per aconseguir confessions, proves, indicis dels enemics polítics del règim. Fidels, infinitament fidels, al règim. Si més no, en aparença. Quant més fidel, menys escrúpols; menys preguntes; menys autopreguntes i conviccions alienes per dedicar-se’n amb el màxim fervor a la seva comesa. Als interrogats tan sols els quedava mastegar el temps que els faltava, tant per a l’inici com per concloure el patiment, i desitjar que no es repetís el cicle. Si poguessin passar desapercebuts...

L’ordre d’execució de les fases era un xic a l’atzar, tampoc importava gaire; al menys, al parer dels sicaris que hi intervenien, perquè de vegades es mostraven indecisos, esperant instruccions concretes. Mediocres, inoperants, servils, malintencionats, que li clavarien un punyal per l’esquena si perdés una mica el nord, no disposaven de l’enteniment necessari per sospesar el valor de l’interfecte que tenien entre mans.

De vegades, devien intuir-lo i llavors es produïa en ells una conducta incomprensible per a qui no conegui aquesta jungla: redoblaven ràbia i acarnissament contra qualsevol consideració que mereixés la persona. No es mostraven massa predisposats en aquell àmbit de la improvisació que semblava dominar Fernández, perquè el mètode no era res; millor dit, era el no-res dintre de la crueltat, encara que ell hi restava orgullós de la seva invenció. Pretesa. No obstant, la resolució que sempre manifestava, la indiferència i els excessos durant les intervencions personals constituïen la veritable substància de les seves virtuts policíaques i havien originat que, dins d’aquelles dependències, se l’arribés a conèixer per Jefe Fernández. Com un ésser implacable.

Observava l’escena amb una tranquil·litat tensa. No és que els importés gaire deixar pistes, però no s’havia de vessar ni una micona de sang. Ell i els ajudants, es vantaven de la perícia per aconseguir-ho, malgrat que en ocasions no poguessin evitar algun senyal. Crits i planys, sí, els que vulguis; com a curiosa conseqüència, proporcionaven a Jefe Fernández una sensació de calma incommensurable. Enderrocament físic i moral, quant més, millor.

No s’ha de deixar enganyar: són enemics considerables encara que, ara i allí, siguin una pelleringa.

Un racó fosc; de tant en tant, aspira amb força i el foc de la cigarreta l’il·lumina el rostre de fotografia antiga, color sépia, convertint en més obscura i sinistra la foscor que l’envolta i assenyalant amb premeditació la seva presència; és una estratagema molt estudiada. En Fernández, s’agrada a l’anonimat, a la imprecisió, a l’esborrall de l’escenografia. No intervé ni intervindrà fins que consideri consumada la fase. Fase? A quina fase estan ara? És igual... S’agrada tant quan interpreta aquest paper...

Les ombres afavoreixen la seva pretensió i la petita claror vermellosa, més encara. El torturat, sense roba, sense sabates, n’era conscient: malgrat aquella aparent estratagema d’ocultació, ell, el monstre, el sotjava, hi era, era enllà, submergit a les tenebres; havia de sentir la seva presencia; pressentir-la, en uns casos ignorant de qui era l’espectre i, en altres de més foguejats en aquestes peripècies al voltant de la Via Laietana, reconeixent-lo, odiant-lo o arronsant-se sense remei perquè ja sabien dels seus procediments i brutalitat; sí, a la penombra, Fernández somriu: aquesta és la seva música, la que creu sentir a l’entreson quan observa, mentre algú recordarà de manera precipitada els procediments per afrontar el tràngol amb alguna possibilitat de sobreviure o de suportar millor les escomeses. Contempla les vacil·lacions dels subordinats i s’enfada; ell acostuma a tenir més precisió; més sang freda. No obstant, fer bé aquesta feina no és un assumpte de bufar i fer ampolles. La burla quan ha d’estar present; l’escarni quan són conscients o deixar-ho clar al moment de recobrar la consciència. Un ultratge continu mentre s’infligeixen les agressions físiques.

La estratagema de jefe Fernández era aquesta: sentir-se entrevist, semidescobert, quasi-esperat, però, sobretot, temut... Odiat, per què no? D’altre manera, cóm es podria justificar aquella fúria continguda de les seves crueltats metòdiques? Un lleuger recolzament a la paret de darrere, que a lapses evita, és la única llicència que es permet. Només un instant desvia la mirada cap a l’angle contrari; observa el rellotge que ha deixat a cavall de les ulleres fosques; sobre la taula. Xucla la cigarreta i el rictus reapareix ataronjat sobre les tenebres. Aterrador; imatge difuminada. Incandescent sobre la fredor.

Alguns dels més experimentats temen la seva aparició; saben que no surt debades de l’obscuritat. Que, quan ho fa, és per deixar l’empremta al cos i a la memòria. S’estimen més deixar-ne anar abans algun petit detall, com si proporcionessin una informació real i significativa; però és inútil, Fernández no sol picar: actua quan ha de fer-ho i amb tota la sanya; professionalitat, segons la seva forma d’entendre aquets afers.

Torna a xuclar la cigarreta, més fort encara; el resplendor dispersa les fumaroles. Se li escapa la tos. Inoportuna. No la volia ara. Gargamella i estreny el silenci. No és com els seus ajudants. Mediocres; servils de mitja tinta. No es permet la fragilitat de la tos, a no ser que sigui fictícia la fragilitat i voluntària la tos; en el moment oportú i que provoqui por. Malson. No hi ha cap concessió per a ell; si no la hi ha per l’Artigues, poeta segons el primer informe (¡No te jode!), tampoc la pot haver pel botxí...

-          Un inexpert...

-          Cóm?

-          Em fa l’efecte que vostè és un escriptor de pa sucat amb oli, dels que escriuen amb l’ordinador. Des de fa estona, estic suportant la meva descripció i, la veritat, no em sento gens reflectit, .... Una cosa és la crueltat i una altra, el teatre, els sopars de duro. Què pensa aconseguir amb aquesta escenografia? Per què la ha decidit? Un parell de pàgines senceres per inventar-se un personatge que ja està inventat a la literatura i al cinema de pa sucat amb oli també. No em reconec, ni reconec els meus subordinats; sí em recorda algun personatge de pel·lícula. Histriònics; pel·lícula i personatge.

-          Pretenia crear un personatge cruel, però contradictori, interessant; amb ànima i mirada tèrbola. Embolcallat d’una atmosfera intensa; capaç de crear-se-la ell mateix.

-          Gràcies, però són aspectes poc reals, poc pràctics i, en absolut, eficaços. Jo ja li havia passat per alt l’origen triat del cognom, però, per acabar-ho d’adobar, tria Artigues pel torturat i ara em surt utilitzant-ne el castellà per proferir una exclamació despectiva del comissari. Comprenc que, per promoure més acceptació i cert grau de comprensibilitat fàcil i immediata, s’estigui lliurant a l’estereotip més estès de forma soterrada en aquests moments: castellans contra catalans. Recordar implícitament la repressió d’un poble, però, no fa anar massa l’aigua cap el seu molí?

-          Tan sols he intentat ajustar-me al joc més factible.

-          I, de pas, fer-se més acceptable?

-          No sé què dir-te. Crec que, més que acceptable, m’estaves sortint prou convincent.

-          No parlava de mi: parlava de vostè, del seu relat. Obtenir simpaties fàcils.

-          Voldries que fos a l’inrevés?

-          Jo no vull res. Està clar que no s’ha passejat mai per l’escenari que descriu. D’altra manera, s’hagués trobat amb que el torturador més freqüent i despietat a les dependències de la Via Laietana, malgrat no ser català, es deia Creix i que una de les víctimes més experimentades es deia Muñoz; cognom inequívocament castellà; se n’adona que, al seu relat, l’origen de llinatges està invertit? Els herois poden sorgir de qualsevol pou; roïns n’hi ha a totes les cases.

-          L’estereotip és inevitable per poc que et situïs a favor de res. La ploma no és innocent.

-          Ja ho veig... Tothom tendeix a ser parcial, però alguns més que altres. I vostè, què?, que es diu Pacheco com l’abominable Billy el Niño, l’inspector del ‘Cuerpo Superior de Policía’ a Madrid que ara deu ser un avi entendridor i sense que ningú li hagi demanat comptes ni les hi pugui demanar.

Veu com la vida real desfà qualsevol previsió esquemàtica? És possible que vostè, com a les grans pel·lícules i novel·les, èpiques i memorables, hagués previst un final contundent i moralitzador per aquest relat: que, per alguna d’aquelles vicissituds de la vida o per designi de les lleis divines o només per deixar clar que l’autor s’estima més que prevalgui la virtut, algú li apliqués a l’execrable comissari el que es mereixeria, que triomfés la justícia; però ja veu, a la vida real, els ‘billys’ no reben el càstig corresponent, ni una lliçó, ni els assignen cap penitència. A la història real, com podrà comprovar, no es donen el finals moralitzadors; ni els finals moralitzadors ajuden a entendre la història real. 

-          No són uns esdeveniments de fa segles; han passat fa poc, tot i que molts dels seus herois, personatges abjectes, secundaris i satèl·lits abominables hagin abandonat ja aquest món convertits en personatges d’una tragèdia grega sense escriure. No és possible parlar d’ells sense posicionar-se’n. A més, jo sóc l’escriptor i tu ets el personatge... La responsabilitat és meva. T’adjudicaré la teva descripció i agafa’t com puguis a la història!

-           Mi-te’l. I per què no ha descrit la víctima?

-          Cóm?

-          El que li dic: no ens ha explicat res de qui està essent interrogat. I no és més que un truc literari: enmig d’una atmosfera amenaçadora, ha creat un nínxol buit, per a que el lector no tingui cap obstacle a l’hora de personificar-se’n i sentir-se al centre de la agressió, identificant-se amb la víctima; absorbint protagonisme. Encaixar a la perfecció dins del perfil de la víctima perquè no hi ha cap perfil; no s’ha dibuixat cap contorn. Es pot albirar al propi acte de llegir.

No veu que m’ha fet perspicaç? Vostè sabrà... Jo resideixo a la seva ment; no tinc altra entitat que la d’un personatge imaginari i en construcció, que pretén, però, correspondre amb coherència al projecte de persona i d’història suggerit per vostè mateix; estic dins del seu cervell, sóc espavilat, sagaç, malintencionat i, sobretot, prepotent i desvergonyit i no tinc embuts per retreure-li que podria tenir una mica més de bona traça quan escrigui històries d’aquesta mena. Què és això de les quatre fases? En aquells temps, s’havia d’anar per feina. Què faig jo, inventant-me quatre fases? Tampoc les hi explica... Deu de formar part d’aquesta atmosfera buida per temptar l’esperit del lector. Quin lector? Això no ho pot llegir ningú!

Ja l’entenc, però. És molt difícil posar-se en el lloc de la víctima per descriure-la i comprendre el seu món d’angoixa; jo que he ‘tractat’ moltes, em faig càrrec de la dificultat. Des del vessant del torturador, es crea una sensació de simbiosi; reconec, no obstant, que és una sensació irreal, inexacta.

-          Què hauré fet jo per merèixer un càstig com aquest!  A l’escriure altres relats m’ha passat de tot. En un d’ells, m’adormia llegint el meu propi escrit; en un altre, el presumpte lector se’m feia antipàtic i per poc no ens barallàvem. Però que se’m rebel·li un personatge, ja passa de taca d’oli. M’està destrossant la feina. És una mala passada del subconscient.

-          Sí que sóc una mala passada de l’inconscient. Un maldecap perquè demano congruència! Tampoc s’ha detingut a referir les tortures, deixant-les a la imaginació del lector. Es podria dir que ha estat per moderació; per evitar aspectes truculents. Com si els lectors fossin de cotó fluix.

-          No m’has concedit temps. Estava a punt d’introduir la descripció dels turments, convençut de que retardant aquesta explicació proporcionaria intensitat al relat; certa expectació.

-          El suspens. Veu com són maniobres. Sap què? Ja m’ensumava que, fins i tot, podia ser una estratagema literària més. L’absència de crueltat i dolor, afegida a la imprecisió del perfil de la víctima, afavoreix encara més la tendència a la identificació; de la mateixa manera que repugnància i requisits d’encaix la inhibirien. Al meu parer, són estratègies pròpies d’escriptors novells; poc avesats.

-          La única conclusió que trec és que m’ha sortit un personatge molt recargolat.

-          Pel que fa als subalterns que m’ha entaforat... Per mi, vostè pot dir el que vulgui, però de mediocres no tenen res. Al menys, jo, cas d’existir, no pensaria així sobre aquesta gent. En tot cas tindria present les seves motivacions.

Respecte a ser servils, jo de vostè tampoc ho posaria perquè són servils segons com. No deixen de ser uns funcionaris com qualsevol altre, a la cerca de millorar el destí, però, per aconseguir-ho, si cal, no miraran prim si han d’apunyalar-me per l’esquena, sens dubte. Ho farien amb el seu pare, si es fiqués pel mig. Sobre aquest aspecte, té prou raó quan els defineix com a malintencionats, però ves a saber què faria vostè en el seu lloc. Al cap i a la fi, són empleats de l’Administració que cerquen la seva oportunitat. A qualsevol preu. Per aquest motiu, els tinc certa prevenció i guardo les distàncies.

Som fets de la mateixa substància humana de la que podria haver estat constituït vostè; o qualsevol altre. Com tothom, no sempre fem bé la feina, però, en general, ens hi ajustem a les exigències. Encara que sembli mentida, no tenim altra ocupació que la de complir ordres i resoldre algunes conseqüències d’aquests compliments.  No és que vostè, per ser l’escriptor, sigui res d’especial... però estic segur que es veu enlairant en un balcó des del qual pot denunciar abusos i estralls i sentir-se... no sé com dir-li... per sobre de nosaltres, els esbirros. Oi que m’entén?

No hem quedat que sóc imaginari? Al capdavall, ningú prendrà justícia sobre aquesta part tan obscura i execrable de la seva història. Me’n vaig a ‘atendre’ el meu torturable que m’està esperant i encara no he consumat les quatre fases. No cal que es preocupi per ell: d’ara en endavant, ja me l’imagino i me n’ocuparé jo.

MICROLITERATURA

Veni, vidi, vici

L’Artur retolava ‘Veni, vidi, vici’ a la pancarta destinada a rebre a Déu, el Senyor dels déus, de totes i de cap religió coneguda. Artur està sol; potser ningú més coneix la notícia; és estrany, però, perquè tots els senyals i profecies havien coincidit en anunciar l’esdeveniment. Retolava en llatí -l’Artur és post-postconciliar-, mig per proclamar la seva grandesa i enaltir-lo, encara que és conscient de que això és un impossible (cóm es pot enaltir Déu?...); mig per recordar-li la presència (infinitesimal) de la humanitat; mig per reaccionar d’alguna manera davant la visita; un poc per significar-se com a creient seu i reclamar la seva protecció. En tot cas, retolava exaltat.

‘Si ja ha arribat, haurà vist i, en un no-res, haurà vençut misèria i maldat, i es deu d’haver instaurat per sempre més. I jo encara escrivint la pancarta’...

Mentre, en un racó inassolible del planeta, l’Ésser Suprem, l’Esperat, s’ha detingut, en un lloc i moment elegit sense escollir, a contemplar el món i, per què no?, a jutjar-lo. Qui és l’home? Qui és Déu? Cal recordar-ho? Jutjar el món, en un moment precís i inconcret, assegut a la vora d’un camí qualsevol, derivat de molts altres camins qualsevol. S’espolsa el calçat ple de grava i pols; un instant etern, efímer, potser intermitent, però que no pot coincidir de cap de les maneres amb el temps de l’home. Incomprensible.

El seu temps etern es podria comparar a un instant humà, així com el lapse diví més breu pot abraçar la infinitud inconcebible de la temporalitat. És Déu. El més déu. És desconcertant. Tot i això, de vegades, l’ésser humà és capaç de sentir l’instant etern. Olorar-se’l.

Res més. L’hem decebut o no hi ha res a fer... Es posa la sabata, s’aixeca i se’n va; ara per no tornar. Ens deixa, com sempre, en mans dels que creuen haver arribat, vist i triomfat a l’estela del seu camí. Atura la percepció temporal i l’accelera quan i com vol. Rapidesa i lentitud de déus. L’Artur no acabarà a temps la pancarta. Encara té dubtes; no sap ben bé què posar a continuació de ‘vici’.

DIÀLEGS

Un fet qualsevol a la Gran Via

La pretensió d’ immortalitzar una insignificança

Indicacions per a una lectura dramatitzada: Aquest relat ha estat concebut com a exercici de lectura oral. Nivell: batxillerat i tracta sobre l’ús del diàleg al relat i d’altres aspectes de la tècnica literària. Ofereix també la possibilitat de realitzar una lectura dramatitzada del text, repartint els personatges entre set lectors, suprimint alguna acotació com ‘-pensa l’home inconscient-’ i intentant crear un decorat acústic, amb músiques ja conegudes (La rapsòdia hongaresa nº. 2 de Litz o Anchors Aweigh [l’himne de la Marina del EE.UU.] de Charles A. Zimmermann) o amb l’elaboració d’efectes sonors (per exemple, el soroll dels cotxes a la Gran Via [constant però diferent per a cada nivell de consciència que es planteja al relat] o de les sirenes d’ambulància [simulant indicis, aparició i gradual apropament])

Indicacions per a la lectura en solitari: S’ha previst una aproximació a aquest exercici des de la intimitat, de manera que ajudi a gaudir també d’un decorat acústic, cas que es disposi d’ordinador (Asseguris que té actius els altaveus)

Per aconseguir-ho, només haurà de:

1.   començar a llegir

2.   quan durant la lectura arribi a (b), situï el punter sobre aquest (b) i polsi ‘Ctrl’ i alhora ‘faci clic’.

3.   i, sense donar-li temps a començar, premi la tecla ‘Alt’ i, a continuació, la tecla      . Tornarà al punt on estava llegint.

4.   Sentirà una música

5.   Segueixi la lectura

Es pretén que, amb aquest petit decorat acústic, el lector tingui l’oportunitat d’apropar-se a la situació històrica i a certs detalls del fet real, al sentiment d’exultació del personatge infantil i a la sensació d’enfonsada que promouen al final els instruments de vent.

M.P.V.

Un fet qualsevol a la Gran Via

La pretensió d’ immortalitzar una insignificança

-          Però si és la Júlia! –afirma en Marc, estupefacte.

-          Quina Júlia? –pregunta la Laura-.

-          Júlia Walser... feia anys que no la veia.

-          Coneixes l’altra?

-          No, s’acosta amb els estris dels primers auxilis i observa les dues dones ajupides sobre un home estès; es veu que intenten reanimar-lo des de fa estona...

-          Deixa’m ara a mi, Júlia, que aquest home se’ns va de les mans...

-          Faig el que puc.

-          Però deus d’estar cansada... I més aquí, ajupides com estem al carrer. Ho farem millor entre totes dues.

-          D’acord Adelina. Una a cada costat. Pressiona tu l’abdomen. Ja saps cóm fer-ho?

-          Sí, sí... ja t’explicaré cóm ho sé i per què; ara anem per feina... Una, dues, tres...

-           Frank Sinatra, Gene Kelly... –pensa l’home inconscient- Qui més hi havia pel mig? Tinc quatre anys. Ah, sí Kathryn Grayson. És la tercera o la quarta vegada que veig aquesta pel·lícula. La meva mare és llevadora i, quan té molta feina, l’àvia s’encarrega dels nens. Ens porta al cinema. Normalment, al Cine Eslava, carrer Mallorca tocant Rocafort i avinguda de Roma.  Tot just davant de casa al carrer València. Amb qui parlo? Li demano paciència. Sento a l’abdomen un contacte molt intens amb de les seves mans.

José Iturbe interpreta la rapsòdia hongaresa número dos de Litz, acompanyat per una desmesurada cohort de pianos de cua, tots blancs i lluents. Quan a l’avia li agradava molt una pel·lícula, la veiem varies vegades. Sempre al Cine Eslava; en ocasions, al Provenza, a l’Emporium, l’Arenas, Rex, Bohemio... Més, però, a l’Eslava.

-          Sí que triga l’ambulància...

-          Sempre dóna aquesta sensació. Compte amb el que estem fent. Ja arribaran. Encara ha tingut sort de ensopegar-se amb persones com nosaltres que tenim certa idea sobre el que s’ha de fer en aquestes circumstàncies.

-          En tot cas, em fa l’efecte que triguen massa. Quatre, cinc.. No arriiibaran a teeemps...

-          Escolti, qui m’estigui escoltant, el meu record: Un nen s’escapa de casa de la tia Susie. Vol allistar-se a la Marina dels Estats Units. No, no és així. Sóc jo qui, després de veure tantes vegades aquesta història a la pantalla, m’estic abillant de personatge i dissenyant aventura i futur a les forces navals, com el nen de la pel·lícula. Una gorra de marí americà que utilitzo per anar a la platja. És agost, però no faig escarafalls per posar-me l’abric de marí que té botons daurats amb una àncora al bell mig de la rodona. Sóc jo. Quatre anys. Estic lligant un mocador de fer farcells amb totes les meves forces. En ell he disposat les peces de roba necessàries per a un llarg viatge; possiblement sense retorn: me’n vaig a l’Armada. L’Armà deia. No sé ben bé què endur-me’n i li pregunto a la mare.

-          Te’n vas?, em replica divertida.

-          A l’Armà, li contesto preocupat perquè ja fa dies que ho estic anunciant a tothom. Ho he dit tantes vegades... sembla que no m’escolti ningú.

Sí, a l’Armà!

-          Cóm és això, no veus que tu ets dels que es maregen en un got d’aigua. Sempre i tot d’una.

-          ....

Indesitjada debilitat que es convertirà en un tret distintiu durant la meva vida. L’arrossegaré per sempre. No pujaré a cap vehicle, sigui cotxe, barca, ‘golondrina’ o avió que, per poc que s’allargui el trajecte, jo no acabi fet una sopa. Sóc jo qui es mareja per no-res i en un no-res.

Bona la vaig armar, ara fa quatre dies, a la primera comunió del meu germà, pujant cap a la Bonanova. L’àvia tenia el desig de portar-nos després de la cerimònia, a realitzar una visita a la Verge.

Només trepitjar l’estrep de l’“Hispano Suiza” que havien llogat per anar a la església de la Bonanova, ja se’m van remoure els budells. Però vaig aguantar i va ser molt amunt del carrer Muntaner, al moment en que el xofer va aturar bruscament el cotxe, amb el motor sufocat a la pujada, per proveir la caldera de closques d’ametlla, quan vaig buidar del pap tot el que tenia dintre.  

-          Deixa’m veure..., desfà el mocador i remena la roba com si la observés de debò. Falta alguna peça; només portes calçotets i samarretes.

Omple el farcell amb irrellevàncies i, amb tendresa, el torna a lligar. Em contempla juganera un moment i se’n va; sempre té coses a fer a la cuina o a l’habitació on rep les embarassades. Agafo una canya de pescar crancs a l’escullera i li penjo el mocador. Surto de casa. Sé que tocant la vorera haig d’agafar cap a la dreta, el primer carrer que no sé com es diu i tirar avall, direcció a la Gran Via que sí sé que es diu Gran Via. És el més perillós. Haig de tenir molta cura quan el travessi. Després, haig de seguir fins al Paral·lel, que sí sé com es diu perquè és on vaig amb els meus pares a prendre’m un gelat els diumenges a la tarda. Ells prenen una cervesa.

-          Sembla que el nen se n’ha anat al carrer, l’àvia passa per ser la més espavilada, la més malpensada.

-          Què dius!, la mare era de llarg qui confiava més.

-          Que ha sortit de casa i se’n va.

-          No veus que està jugant...

-          Jugant?

No vol parar-se a discutir amb la meva mare. Una petita indecisió pot comportar un contratemps irreparable. Treu el cap pel balcó i veu com, impertorbable i enjogassat, trenco cap el carrer que ara sé que es diu Rocafort; cofoi com un gínjol, amb el meu mocador de fer farcells penjat de la canya de pescar crancs, la gorra i l’abric mariner.

Sense dir-li res més a la filla –no pot perdre ni un segon-, enfila cap a l’escala i, en dues gambades –impròpies per a la seva edat-, surt també de l’edifici. Probablement, la filla, la meva mare, s’hagi quedat sense tenir gaire coneixement sobre la veritable situació.

Mentre, la iaia ha començat una curiosa processó perseguint el nét Rocafort avall. Tinc molt pressent que, un cop superada la Gran Via i davant del Paral·lel, he de trencar a mà esquerra, fins al moll. Lluny, molt lluny. No sé si seré capaç: sóc un nen i no estic gaire avesat a anar sol pel món. Havia passejat, però, aquest camí moltes vegades amb els pares. Havia vist el moll, els vaixells, els mariners. Havia jugat amb els amarradors... Pujava, saltava, m’hi seia... Els norais del port... Tots són foscos i alineats al costat de l’aigua. Inclòs, una vegada uns mariners em deixaren belluguejar per la passarel·la d’un vaixell i em varen proposar si em volia quedar amb ells. Em falta molt per arribar-hi; no he accedit encara al carrer, del que ara ja en sé el nom. Es diu Aragó i llavors no ho sabia.

L’àvia em segueix resolta. A partir d’un moment, em crida perquè m’aturi. Em vol agafar; això sí que ho sé. M’ho ensumo; em vol entabanar. Em suplica que m’aturi, refrenant el seu rampell normalment més autoritari. M’haig de mantenir ferm en el meu propòsit i no fer-li cas, perquè al més mínim dubte em dona caça i em veig de nou al carrer València, i la meva vida sense sentit!

No m’agafarà. Sóc més ràpid. Per cada passa que dóna, jo en faig tres. No em puc refiar, no obstant, perquè és molt àgil pels anys que té. Tothom ho diu.

Un carrusel de personatges desfila a banda i banda de fugida i persecució. L’àvia els demana ajut, però ningú li concedeix. Són curiosos embadalits per l’espectacle d’un nen disfressat de la seva aventura, embotit en un abric blau marí amb botons d’àncora daurats, proveït d’una gorra de platja i brandant un mocador de fer farcells que penja d’una canya de pescar crancs. No s’atreveixen a intervenir o és que estan de part del nen? Del seu dret a ser marí, si és que tant ho desitja. 

-          Ja portes tot el que hauries de portar?

No em parla perquè sí. Em vol fer caure al parany; que em distregui i perdi un parell de passes i ho haurà aconseguit. Es nota per la manera de mirar-me. La conec. Sé que em vol atrapar. Jo, com si res. No li contesto i camino més de pressa, mentre taral·lejo la marxa militar que s’escolta a la pel·lícula. Txiin tatatxiin, tatxaan... Txiin, tatatxaan..., la música m’anima el pas. És la meva banda sonora; em submergeixo a la tonada, visc dintre d’una vida cinematogràfica i em sento immortalment absorbit per l’ànima i el cos naval de la pel·lícula.

Sóc una altra persona i visc una altra vida.

-          No cal que et portis, l’abric. Estàs suant.

-          ....

-          No sap que dir per aturar-me....

-          Quan triga l’ambulància!

-          No lamentem esforços.

-          Ara, l’àvia insisteix en demanar la complicitat dels vianants que, perplexos, contemplen l’escena. La troben, es veu, divertida. No mouen un dit. De tant en tant, apressa el pas i se m’acosta quasi a tocar, però no aconsegueix el seu propòsit. (b) No em sento còmode amb el meu abric d’hivern en ple estiu, però no en vull prescindir, és la insígnia més inqüestionable del meu destí. El barret també, no obstant no sóc tan conscient.

La música que jo mateix interpreto a la imaginació porta el ritme vigorós de la fugida que he emprés. A moments, se m’escapoleix de la imaginació i mussito algunes notes entre llavis; a moments, no puc reprimir l’entusiasme i estic xiuxiuejant sense miraments, en veu alta.

Entenc que la gent no vulgui intervenir per aturar-me. A més a més, considero aquesta abstenció com un èxit. Podrien ser els meus enemics i avortar d’immediat el meu passeig; són adults, però, per alguna raó que desconec, s’han convertit en un públic lliurat a la meva exhibició. En definitiva, jo també m’he lliurat a la sensació de triomf.

-          Els caramels... Has pensat a dur-te el caramels pel mareig?

-          ....

-          Tot just a la Gran Via, l’instant de dubte m’agafa distret, recargolat a la música i els somnis i sentiments navals. Somiant truites, sento que l’àvia m’ha enxampat i m’arrossega Rocafort amunt, desfent el camí, i deambulant entre les fileres de vianants-espectador que gaudeixen d’un nou gag còmic; diferent del de l’anada perquè ara sóc jo el perdedor i l’àvia la triomfant.

-          No sents?, de lluny, les dues infermeres improvisades a la Gran Via de Barcelona, senten el xiscle d’una ambulància.

-          Ja et donaré jo caramels...

-          Ella sap que em marejo moltes vegades i ha aprofitat la necessitat de caramels contra el mareig, junt amb la circumstància de que estava bocabadat amb música i  afanys. Em sobta, no obstant, un petit matís a l’estirada d’orella. Vol semblar fèrria però, en realitat, no ho és tant. Percebo un petit senyal que no se m’escapa; com si l’àvia, tan severa en ocasions, i tant que en aquest moment ho vol semblar, ara em transmetés, amb la pressió de la mà una mica més suau, cert missatge de satisfacció, com si reconegués a la meva persona un ésser capaç d’embastar i posar en marxa la pròpia aventura. Qualsevol aventura.

Tanmateix, és possible que estigui contenta perquè, a la fi, li ha sortir bé la treta.

No és que no em faci mal, però jo sé ben bé com és una estirada d’orella de la iaia i més davant d’una desobediència tan palesa i pertinaç.

-          Sembla que es debiliti. El perdem.

-          Una mica més d’energia. Ja falta poc...., ja han sentit un indici de sirenes; els fa revifar la seva entrega. L’auxili deixa de ser una quimera; la recuperació, possible. Poc a poc, el so es fa més nítid i proper.

-          És com si ja el notés reviure... Júlia i Adelina, però, segueixen assistint aquella persona desmaiada al paviment sense pols i sense alè, com si no sentissin la proximitat de l’ajut i de la recuperació.

-          No sé a qui l’estic parlant, no estic segur. El tinc present, el noto de manera especial al meu abdomen; en tot cas, comprengui que si no hagués atès tant les meves debilitats, si no hagués sentit la necessitat d’aquell caramel, ara potser seria Almirall General de l’Armada. A la reserva, per suposat. L’edat obliga. Un ésser venerable a l’ocàs de la seva immensa carrera naval. Com sempre, em marejo, perdo el coneixement.

-          Ja estan aquí, Júlia, exigeix Adelina que lliuri aquell home a mans dels professionals que surten amb decisió del vehicle.

-          Està bé.... Per fi, sirenes i llums intermitents envolten la zona. El soroll de les sirenes cedeix el govern de l’espai als resplendors i es tranquil·litza; s’ofega en un gruny mentre el conductor situa el vehicle de forma adequada a la posició de l’afectat, i els altres ocupants de l’ambulància, el Marc i la Laura, amb determinació i delicadesa,  s’acosten i aparten la Júlia i l’Adelina, i la seva fatiga, de l’home estès a terra.

-          Júlia...

-          Sí, és la Júlia. Ja ens donarem a conèixer després; ara està atordida.

ARGUMENTS (1ª. part)

A Dídac Amat

L’embalsamador d’il·lusions

Salvar les aparences : Una jugada que desafina molt.

-          Sap què li dic? Aquesta història ofereix moltes probabilitats de conduir a dues conclusions independents l’una de l’altra. Dos acabaments i dues conseqüències o més, en principi, incompatibles i una mica contradictoris. És inevitable; al menys, així ho sembla. Mentre parlo –algú pot pensar que estic parlant sol perquè l’interlocutor està mort-, vivim a l’autèntic final, perquè què hi pot haver amb certesa més enllà de la vida? Comença, però, com fins ara i sempre ha acabat aquest relat: a la taula d’embalsamament i dos personatges encarats: un està viu i l’altre no; un es mou, encara que no massa, i l’altre resta quiet; l’un xerra i l’altre ves a saber; vostè, don Jou, estirat sobre la taula i jo davant seu, xerrant pels descosits, com si no m’impressionés la situació, o bé per treure’m de sobre el desassossec que comporta la manipulació d’un cadàver; des d’aquesta perspectiva, sóc l’altre personatge típic, un ésser eternament inexpert que mai farà res amb una preparació acurada. Tot amb pinces. L’heroi, la perfecció humana, fins ara ha estat vostè; jo només sóc un aprenent d’heroi i un embalsamador incipient... no hi ha res que no hagi d’aprendre encara. De fet, mai havia embalsamat ningú. És més, mai m’havia enfrontat a la descomposició d’un cos exànime ni m’hi havia aproximat i ara em disposo a fer-ho. ¿Per què m’he hagut d’oferir voluntari a recompondre les seves restes malmeses per una malaltia atroç i, si m’ho permet dir, indolent, que s’ha allargat de forma incomprensible per a vostè i per a tots els que l’hem acompanyat durant el seu trànsit? Dur i prolongat contra tot desig i previsió.

Una pura obstinació sense arguments m’ha dut a aquesta macabra aventura. Potser la meva conducta sigui explicable a partir del fet d’haver escoltat una antiga llegenda. En ella, el futur heroi d’un país determinat havia d’embalsamar en solitari les despulles de l’heroi mort. Així es consagrava per convertir-se en el següent heroi. No era permès, sobretot, que li traguessin la feina indesitjada ni que fos alleugerida per les persones servils que sempre estan disposades a llevar les molèsties de les persones importants i treure’n profit. Havia de ser ell qui experimentés el rostoll de cicatrius i ferides obertes on va a parar l’excel·lent cos que havia lluït en vida l’antic heroi.

El futur paladí havia de resignar-se a patir els inconvenients propis del procés d’arranjar el cos inanimat i esvair l’olor a putridesa; no era admissible rebre cap ajut de cap persona que estigués disposada a facilitar la feina, conscient qui ho decidí de que són aquests atalls i banderes, subministrats per les ànimes servils, els que corrompen els pobles i, el que encara és pitjor, els seus herois.

És per altra banda paradoxal que en un país diferent, referit també a la mateixa llegenda, els herois morts sempre eren embalsamats per un expert; no per un aspirant a heroi.

Però tal com es veuen aquests assumptes en els nostres dies, els herois no existeixen ni han existit mai. Són una il·lusió col·lectiva i, de vegades, un instrument manipulat per no se sap qui.

Tan sols una il·lusió.

Intento respirar profundament per asserenar-me i concentrar-me en el feixuc encàrrec de combatre la pestilència i de conferir un aspecte acceptable a una massa corporal molt danyada.

En aquests instant visc aquesta experiència real i em trobo davant d’un cos mort. Parlant. Convinguem per ara que vostè és un veritable adalil, així que jo dec de ser el successor, l’èmul, ja  que li estic adobant el cos corromput per la malaltia insistent i dràstica.

Tant és cert com estrany que, davant del cadàver, no em costa parlar; al contrari, la seva quietud m’estimula la conversa; presento que m’escolta amb atenció. També sembla cert i també estrany que no m’hagués decantat cap a l’opció de pregar per la seva ànima a l’oratori, en comptes de ficar-me en aquesta tasca més humil i alhora més molesta, repugnant i torbadora, la de restaurar el cos i abillar-lo per transformar-lo en unes despulles presentables.

Per què jo? ¿Per què ho he decidit i per què, en el meu entorn, no sorgeixen ànimes servils disposades a absorbir i minimitzar qualsevol dificultat, que m’evitin aquest tràngol que ja ha començat a convertir-se en un calvari? 

Ara per ara, examino. Només contemplo havent aixecat el llençol. Però, tard o d’hora, hauré d’enfonsar les mans enguantades a la purulència, sentint la pudor de la descomposició i coneixent en pròpia carn el càstig immerescut d’éssers esplèndids i admirats com vostè.

Té molt mal aspecte, un mal aspecte que jo hauré d’apedaçar fins a convertir-lo en unes restes acceptables per a un seguici de visitants, algunes autoritats i, per què no admetre-ho?, curiosos. Qui era vostè, don Jou? Per molts, ningú; algú de qui han sentit alguna història, inexacta com totes les biografies; algú amb qui han tingut contacte breu i lleuger a la capella, al refectori, al cor, al claustre de professors on la seva activitat discorria entre admirable i desapercebuda, segurament incompresa. Sense que es notés; en ocasions subestimada. La música, el cant a l’Escola.

Puc advertir una sensació que volia evitar: haig de reconèixer que sento nàusees; potser irrefrenables, a la vista de l’aspecte purulent de les ferides i notant el tacte tou, tosc i repugnant. Haig de preveure una sortida airosa a la contingència o perdré el món de vista i, en el moment més imprevist, em desmaiaré. Per què la malaltia s’ha entossudit a deixar-li uns senyals tan horribles al cos? Per què s’ha acarnissat tant?

L’heroi jacent.

No pot ser un cos com qualsevol altre. Ni unes ferides explicables tot d’una.

¿Sap que vostè hauria estat sempre el meu heroi –què dic, si ara que és mort, potser estigui assabentat sense que ningú li ho hagi de dir-, una figura esportiu-musical que hauria adreçat el meu destí? Ja recordo que em va fer patir bastant, que al mig de l’infantesa em posà davant dels nassos la meva incompetència per cantar, factor del qual, no obstant, ja era sabedor, però, cóm dir-li?... d’una manera interna i, sovint i aposta, inconscient; de vegades, eixelebrada. No pensi que em descobrí res de l’altre món. Per més que fos conscient de que no entonava gens bé –en realitat ho feia horriblement-, jo m’entestava i refilava com si res; inclòs sobresortint de forma agosarada per damunt d’altres veus.

L’atracció de l’abisme i l’entusiasme difícil de contenir, quan mil tres-cents alumnes –sí, mil tres-cents o mil i escaig, si es tenen presents les possibles faltes a l’escola per diferents motius- cridant –no es pot dir ‘cantant’ ni res que s’hi assembli- una cançó de benvinguda al pare inspector provincial que cada tant girava una visita oficial al col·legi. És fa difícil d’imaginar, tot i haver-ho viscut, l’univers conformat per més de mil nens de set a quinze anys esgargamellant-se per proferir, amb una veu distorsionada, ‘Viva el padre...’, una cançó que hauria d’esdevenir una benvinguda a l’inspector, i vostè, pare Jou, enmig de l’agitació, deambulant de cantonada a racó i bellugant-se, ara i adés, entremig de la gentada, amb la pretensió de conduir a bon port aquell ensordidor poti-poti.

Podria entendre’s que els seus desplaçaments eren inintencionats, però, per més inversemblant que es consideri, feia gestos de direcció de masses musicals i, fins i tot, parava l’orella i donava indicacions. En alguns moments, adquiria l’actitud de mostrar més precisió encara a l’oïda, com si volgués assenyalar la nota perduda, inconvenient: quina facultat ha posseït durant la seva vida per distingir veus i notes enmig d’aquell galliner...

Però la trajectòria era decidida i, dintre d’una oscil·lació aparentment irregular que, enganyosa, a instants donava pas a suggerir un espai fals, inexistent, com si s’allunyés, traçava una aproximació gradual a l’àmbit on jo –millor dit, jo d’infant- amb una exaltació sense precedents esquinçava la cançó com aquell qui fa gàrgares. No sé perquè no en vaig sospitar res, perquè aquella trajectòria cada vegada més constreta, feia ensumar que el professor de música –vostè- anava al gra; es circumscrivia al meu voltant progressivament, fins que, un cop al meu costat, parà l’orella un moment i amb una expressió entre d’estupefacció i indignada, se m’encarà i, destrossant tots els idealismes musicals de la meva infantesa, em deixà anar:

-          Tú, si hass de cantarrr con ezsa vosz, mejorrr te callasss!!!

Ho recorda?

Si vol, ho repeteixo...

Tan malament ho feia? Tant sobresortia en aquella munió cantora de mil nens i escaig dins d’un teatre de col·legi, sense una acústica massa apropiada i atrotinat per un ús continu? Tant espatllava el treball d’aquella massa cantaire com per provocar una intervenció tan furibunda i inqüestionable? Tan perfecta considerava la vociferant interpretació del conjunt d’alumnes o és que tret ja de polleguera per aquella xusma musical, jo –potser el més destacat pervertidor, ho reconec- vaig pagar el plats trencats? L’únic a rebre la reprovació entre mil i escaig energúmens cantant...

Ara ja no puc preguntar-li: ho hagués hagut de fer en vida seva. De moments n’he tingut de sobres i els he desaprofitat.

El seu accent... m’oblidava de l’accent estranger. Sense tenir-lo present, és impossible aclarir res. Ja l’havia perdut fa anys o l’havia aconseguit dissimular. Però, per poc que parem atenció, es pot descobrir que vostè, pare Jou, cóm haig de dir, ‘és’ o ‘era’? estranger. Iugoslau, en aquell temps; ara, potser croata. No ho sé del cert. Mai ho havia revelat. Un sacerdot vingut de l’Est: Això li concedia un aura molt especial, quasi de martirologi. I l’aspecte més pintoresc és que ‘era’, no ‘és’, un gran amant de l’esport i que, apart de la seva santedat com a guia i exemple i com a ànima musical sublim, els esports que jugava o proposava jugar, eren prou exòtics per a l’època i per a nosaltres que amb prou feines coneixíem el futbol.

No deixa de ser pintoresc, també, que estigui recordant les seves proeses, mentre li estic netejant el pus que supura i es resseca i s’ha escampat pel ventre; estrenyo els orificis per on drenarà el que quedi dintre, fins que surti sèrum, i els tapono amb ungüent desprès d’arraconar la brutícia, la miasma. Hauré de suturar en algun punt si vull evitar noves escampadisses.

Sí, no deixa de ser pintoresc que ara i aquí m’hagi vingut al cap el vessant esportiu. El bàdminton i el voleibol. També és curiós que fossin unes pràctiques reservades als integrants del cor. Els altres només miràvem, a excepció d’algun dia com aquell en que no hi havia presents prou membres del cor per organitzar els dos equips complerts. Tots els jugadors possibles situats al camp, deixaven un espai buit, a l’espera que vostè decidís qui l’ocupava. Llavors, abans de començar el joc, es formava a l’entorn de vostè un cercle de nois demanant-li ser escollit per omplir la vacant, sense adonar-se’n que un noi, jo, aquesta vegada s’havia col·locat ja al lloc, fent-se l’ingenu, plantejant un fet consumat.

Vostè aixeca el cap i em veu i, no sé si perquè li ha fet gràcia la meva treta d’espavilat o perquè té en compte el mal tràngol infligit temps enrere:

-          Tú, si hass de cantarrr con ezsa vosz, mejorrr te callasss!!!

obre les mans amb un gest prou ambigu, poc convençut, m’assenyala i donant a entendre que no hi ha cap possibilitat, els fa veure als altres que ja està tot dat i beneït. Jo sóc el designat. Realment, autodesignat.

De manera que, amb una sensació de triomf, noto l’expressió de desencís d’alguns i de desconcert, i començo a jugar el primer partit de voleibol a la meva vida. El que vindrà a continuació són les tres estirades consecutives que vaig realitzar per lluir-me i guanyar-me la consideració d’útil i necessari a l’equip. Plongeon li deien. Cabussar-se però sense aigua; sobre la dura realitat de l’enllosat. Tres plogeons seguits contra el paviment de rajoles de les de carrer, amb un ímpetu que encara no sé cóm no em vaig trencar el coll.

I tant que vaig guanyar-me el lloc, però també vaig guanyar la obligació o l’honor de pertànyer al cor –doncs l’equip de voleibol només estava pensat per a la gent de l’escolania-, de manera que em vaig passar la resta de cursos en aquell col·legi movent els llavis durant les actuacions del cor, sense emetre cap so, perquè, sens dubte, vaig arribar a ser una figura imprescindible a l’equip.

Mentre recull els estris i es treu la mascareta, la bata i els guants, el professor, responsable de les seccions esportives i director del cor escolar, l’èmul del pare Jou, observa amb cert orgull la feina realitzada amb les despulles mortals i apaga el llum; entra la claror trapezoïdal per la porta semioberta. L’aclapara la sensació de que a la penombra reposen millor els cossos inerts. No sap el motiu pel qual l’aclapara aquest sentiment. L’envaeixen moltes sensacions. Infinites. Totes i cada una d’elles poden propiciar un desenllaç diferent i lògic; quasi obvi. A partir d’aquí, anirà a dutxar-se i a arreglar-se’n perquè encara està a temps d’assistir a l’assaig del cor del qual és l’actual director; un director de cor, però, desafinat i mut. Quasi mut. Refinat i previngut al cap dels anys i de molts esforços i contratemps.

Sospita que, a l’instant precís, ha rebut un cop de mà amagat i indefinible. Per tranquil·litzar-se, pensa en la Providència. Li assalten més dubtes: Podria haver estat igualment professor i responsable esportiu del col·legi, sense ser director del cor, tasca per a la qual, de totes, totes, no posseïa les condicions adients. Per què ho ha tolerat? Cóm ho ha aconseguit? 

Dintre d’uns moments, estarà assajant al bell mig del cor sense emetre la veu i bellugant de forma ostensible els llavis, com sempre ha fet. No sap si algú s’ha adonat fins ara del fingiment; però si s’ha adonat ho dissimula molt bé. En Ferran, potser... sempre s’avança a donar el to i m’allibera de la maniobra vocal, però els altres... com l’aigua que, en obrir-la l’aixeta, ha deixat córrer...

Es renta les mans, s’acomiada del cos exànime i del pare Jou, pensa que ell, l’heroi extint, ha pogut ser conscient durant tot el procés –el de l’embalsamament, però també el de la vida professional del seu èmul- i obre la porta per sortir. Abans de fer-ho, però, pren el polvoritzador del prestatge i ruixa l’habitació amb un perfum sec i discret.

ARGUMENTS (2ª. part)

Al número 5 del carrer 18

El retrat d’Oscar Wilde per en Dorian Gray

Sobreentesos i implicatures

Els llibres  que el món considera immorals  són els que li mostren la seva pròpia vergonya. Res més.

O.W. El retrat de Dorian Gray

-          Només et demano aquest favor.

-          No està a les meves mans. Ja ho saps.

-          Què sé jo? No sé res! Qui ho pot saber ets tu, un dimoni. ¿En definitiva, no sou els senyors del progrés tecnològic la versió actual del diable?

-          Ja van tres favors. Cada un d’ells més complicat que l’anterior. Té la seva gràcia. T’he concedit tres desitjos com si fossis l’Aladí. En tot cas, sóc un geni, no un diable. Una mica perplex perquè no troba la manera d’ajudar-te més.

-          No vull viure una vida assistida. Vull apanyar-me’n com tothom. No sotmetre’m a un tractament especial. Ara sé que la Comissió d’Implicatures ha dictaminat que sóc un personatge a preservar... Per què has girat a l’esquerra?

-          Vols evitar que et descobreixin, oi? Doncs, hi ha un detector a la següent cantonada.

-          Veus com ho saps...

-          Ja t’he donat prou informació. Tot plegat, potser em resulti molt car.

El vell berlina negre de l’August, l’amic de l’Aida, errava pels carrers de Cincrut, una ciutat alegre, magnífica, amb un passat turbulent, però superat. Els moviments del cotxe se li feien molt estranys a l’acompanyant del conductor: De seguir així, no trigarien a intervenir-hi els agents del Centre de Vigilància Urbana. Però l’August semblava a l’aguait; coneixia aquest risc. Aparcà a la primera plaça lliure que se li posà per davant.

-          I ara, per què pares?

-          Necessito una mica d’alè i establir una estratègia.

Ha situat el cotxe amb precipitació; maniobra i l’aparca correctament. L’Aida resta angoixada. L’August encara més, però dissimula; per altra banda, no té gaires possibilitats de complaure encara més la seva amiga. Un centenar de metres més i hauran arribat al moll i d’allà, amb dues gambades, a casa. No obstant, preveu dificultats; la ruta no serà expedita, s’hauran de desviar tantes vegades com calgui i emprar més temps.

-          M’has d’ajudar, August.

-          No t’he ajudat prou fins ara?

-          M’has ajudat molt, però m’hauràs d’ajudar més encara.

-          Només hi ha dos rastrejadors d’aquí a casa. Si tenim sort, els eludirem i arribarem a lloc; t’hi podries estar un parell de dies, una setmana, si cal. Amagada fins que es calmi l’ambient. Després tindràs, tindrem, l’oportunitat de sortir de la ciutat en vaixell.

-          Vindràs amb mi?

-          No. És una bona ocasió per a tots dos, però no és convenient que t’acompanyi. La meva presència seria contraproduent. Els vigilants no em coneixen, però al Centre notaran la meva absència i repartiran fotos tot d’una.

-          Dóna’m el plànol dels rastrejadors i ja hi aniré jo sola.

-          No!!! Hi ha accions que no em són permeses. A sobre, no coneixes la forma d’eludir el mòduls. De què et serviria disposar del mapa d’enclavaments?

No havia abandonat el volant, el subjecta amb força mentre escruta el carrer des del retrovisor.

-          Haurem d’esperar aquí quiets una estona, deixar córrer el temps, que passi la ronda dels prospectius mòbils.

L’Aida es conforma. S’escarxofa al seient i amaga el cap per sota de la finestra, les mans entre les cames.

-          Coneixes tots els detalls del sistema de control. Per què no me’ls facilites i te’n vas tan tranquil? Ets el meu amic, o no?

-          Sí, però hauràs de comprendre que tingui també altres fidelitats.

L’Aida sospira contrariada. Encén una vegada més la pantalla que té davant. El carrer és força solitari i la tarda dóna pas a la nit. Dos individus dintre d’un cotxe aturat, encara que un sigui una dona,  sempre cridaran l’atenció, pensa l’Aida mentre s’hi enfonsa encara més al seient i perd de vista l’horitzó del carrer.

-          Ets diabòlic, sens dubte. Em dons la informació a comptagotes. Gràcies a tu, ara sé que pateixo una malaltia i que l’han classificat com a molt inconvenient, però no has gosat dir-me quina és. I ara sé, també gràcies a tu, que en el futur arribaré a una troballa que consideren important. Quina troballa haurà d’aconseguir una ictiòloga a punt de jubilar-se? Què és el que aportaré a la humanitat?... I hem deduït que aquesta és la raó per la qual em volen preservar a la força, sense demanar-me l’opinió.

Tan important serà el descobriment? Tan greu és la malaltia que plana sobre mi?

-          Saps més que qualsevol ésser humà en les teves circumstàncies...

-          A partir de la mort d’en Pròsper, he abandonat les ganes d’aferrar-me a aquest món.

-          Fa ja vint anys que t’investires de vídua.

En un vehicle rastrejador el sergent Jorni observa amb atenció el diagrama del prospectiu. Ha introduït, com sempre que surt de patrulla, els dos factors habituals de la cerca diària: Personatges transcendents i malalties a eradicar.

El primer factor consistia en una llista de personatges residents a la ciutat als qual s’havia de preservar per la seva importància, en funció de les aportacions a la societat que possiblement realitzaran en el futur. Convertits en imprescindibles per dictamen de la Comissió d’Implicatures perquè les seves futures i encara desconegudes contribucions seran transcendentals per a la humanitat. Això és el que havia decretat la esmentada comissió.

El segon factor era conseqüència de l’anàlisi que, de forma imprevista i sense el beneplàcit ni cap coneixement del subjecte, es portava a terme des d’unes furgonetes-mòdul de detecció, anàlisi i intervenció que la Comissió havia escampat pels carrers de Cincrut. Buscaven persones assenyalades com a imprescindibles en el futur que alberguessin una malaltia capaç de provocar l’avortament, per mort o per incapacitat, de la consecució del benefici social que  s’esperava d’elles, sense que fossin conscients de la importància ni tampoc de la malaltia. Això donava lloc a situacions inopinades, xocants. Hilarants, de vegades. La seva feina consistia a detectar i sorprendre ingenus, ni més ni menys.

Els aparells detectors no li deien res de nou, però la seva intuïció li delatava un flaire especial, desconegut, com si algú volgués esquivar el seu destí. Els mòduls prospectius no són infalibles. Alguns materials s’entesten en ser impenetrables; altres, es deixen rastrejar millor... Els aliatges d’alguns vehicles antics presenten més resistència que els murs de moltes cases.

Gomes, el conductor de la furgoneta-mòdul de detecció, anàlisi i intervenció, a la seva, no inspira res; condueix com si la furgoneta rodés tota sola sobre l’asfalt. Representa l’automatisme de la rutina. Sense immutar-se’n, ha rebassat el reducte on l’Aida i l’August segueixen dialogant davant d’una imatge que es reflecteix a la pantalla encesa sobre la guantera del berlina.

-          Què veus?

-          No suporto que se’n rigui de mi.

-          No ha canviat res?

-          Res. Encara rebo la imatge d’una noia, que dec ser jo, en una mena de mesa presidencial de congrés, però amb un bigoti estil Dalí i un rètol que diu: Július Fanerògam.

És una de les concessions de l’August cap a l’Aida. Una més. El VFI, un prototipus, encara en experimentació,  per comunicar-se les persones amb elles mateixes fora del seu temps: en el futur. El que no sap l’Aida, o no li ha dit l’August, és que aquest procediment és idèntic al que ha estat emprat a la Comissió d’Implicatures per localitzar el futur descobriment i, alhora, per induir al diagnòstic de qualsevol malaltia que, al parer de la Comissió, impliqués el perill d’impedir la seva contribució al progrés universal.

-          Ets tu, segur?

-          Sí, sóc jo, ho accepto, però amb un aspecte propi de quaranta anys enrere, quan hauria de representar quaranta anys endavant. És, sens dubte, una broma i està dirigida a mi. Cóm pot ésser que se’m vegi tan jove dintre de quaranta anys?

-          Sospito que posseeixen recursos per rejovenir la gent.

L’Aida aparentment molt més jove, però d’uns quaranta anys més que l’actual, és o representa ser, una noia asseguda en un escó, que mira amb certa desimboltura la càmera. No diu res ni insinua cap ganyota. Somriu. Resta immòbil, però al seu voltant hi ha gent que es mou i fa fressa. L’Aida actual la observa amb deteniment. Sí, és ella, i ella –l’altra- de ben segur sabrà de qui és la imatge que estarà rebent. No ho podria asseverar en públic ni insinuar-ho, d’acord amb les normes; doncs, a la pantalla no és permès que hi apareguin pistes ni és lícit emprar cap ardit que comporti la intenció de facilitar la identitat del personatge. Això significaria la immediata suspensió de la transmissió des del futur. L’Aida tenia l’oportunitat de veure’s ella mateixa al cap de quaranta anys, i ella mateixa, l’Aida del passat, podria deixar-se veure al cap de quaranta anys, però sense aportar detalls més enllà de la mera identificació prèvia garantida pel sistema. Cap d’elles, ni la del passat ni la del futur, havien d’escampar per les imatges transmeses rastres que poguessin ser desxifrats per elles i, molt menys, pels membres de la Comissió. 

Es reconeixia en aquella noia. Era ella descrivint una corba paradoxal, més vella i, alhora, molt més jove, si més no, d’aspecte. Els escassos moviments reflecteixen una dansa d’ombres i tèrboles llums sobre la cara de la dona, absorta en la contemplació d’aquella incongruent fesomia que sembla burlar-se’n. No li ha confessat a l’August un detall que ha aconseguit torbar-la a la visió de l’altra Aida -ella en el futur-: sota la samarreta ajustada al cos, els mugrons pugnaven per esculpir un volum eminent, estimulats com tan sols ella recorda que se li excitaven en vida d’en Pròsper, i el que més l’arribava a astorar era admetre que aquells mugrons eren el seus; sens dubte. I la reacció que mostraven amb escreix, també.

-          I ara, què fas?

-          Moure el cotxe.

-          De nou?

-          No me’n refio. Acaba de passar una furgoneta plena d’objectes per anar a la platja.

-          I què?

-          Estem al mes de març...

-          A més de malèfic, paranoic...

-          Mira qui m’ho ve a dir, una inestable emocional.

-          Que la prematura mort del marit m’afectés tant, no vol dir que sigui una inestable emocional i, si ho fos, seria una situació més que raonable.

Em podia haver mossegat la llengua, pensa l’home. No he estat encertat. M’han traït els nervis. He reaccionat de manera desmesurada davant les maquinacions d’aquesta dona. Ell també guarda un secret. No li havia dit a l’Aida que la malaltia prescrita per la Comissió, motiu de proposar-li un termini perquè es presentés de manera voluntària, no és fisiològica. Havia estat precisament la palesa inestabilitat emocional i la persistent depressió que li produí l’absència sobtada del marit. Però, cóm dir-li! La Comissió, a l’observar certs trets de la seva conducta, havia considerat enorme el risc de suïcidi i que, amb el pas del temps, s’intensificaria.

-          Has mostrat molt poca delicadesa -L’Aida es submergeix  a la contemplació de la seva projecció cap el futur. 

No sap que a ell li dol a més no poder, com si fos seu, aquell abisme emocional. A les fosques, l’interior dels cotxes de vegades es transforma en la volta d’una petita catedral; mínima però commovedora, on hi caben tota mena de sentiments. Observava l’Aida de reüll, com seguia mirant la pantalla; s’apropa a la cara, la olora amb tot l’afecte, com si intentés absorbir-li l’esperit. L’habitacle del cotxe, a la nit -portes tancades, vidres entelats-, fa de caixa de ressonància d’enyoraments. Els reflexos banyaven el rostre, els cabells, les ombres d’un anhel reeixit de les cendres. L’home es submergeix a la contemplació; porta així una bona estona, fins que ella ho percep, es gira  i, en un impuls inevitable, es troben els llavis, sense que cap dels dos sentís sorpresa. Ella, dintre de la negació vidual havia mantingut un incert però intens caliu d’esperança. Potser inconscient. Deixa lliscar la mà per darrera del coll de l’home i es lliura a assaborir l’instant.

De cop, li assalten molts sentiments contradictoris: el record d’en Pròsper i de la fidelitat de vídua; que no tenia, que no tenien l’August i ella, l’edat ni l’aspecte ni les condicions adients per emprendre aquella aventura inusitada; que amb molta probabilitat l’August no la buscava a ella ni el seu cos, sinó el de la noia de la pantalla, per més que tècnicament fos ella mateixa. Malgrat això, s’ha sentit empesa a lliurar-se a una entrega tan absoluta com ignorada fins aquell moment, tanmateix, rebia la impressió de que l’August l’acompanyava a la perfecció en aquest vertigen sense recances ni exigències.

Entre goig i indecisions, comença a trobar-li algun sentit al somriure irònic de l’altra Aida, la del futur; també a la broma del bigoti dalinià i inclòs a la de l’inversemblant rètol ‘Július Fanerògam’; però, per sobre de tot, a l’exaltació dels mugrons inflamats per de sota la samarreta. Ella, jo en el futur, coneix tot el que m’està passant en aquest instant, al detall, inclòs el que havia d’ocórrer sense que jo ho sabés a partir i durant la transmissió; sabia més que jo: formo part de la seva memòria. No l’és lícit burlar sense més ni més les limitacions de les normes de comunicació i dir-me ‘sé què t’està passant ara mateix’, però ningú la pot forçar a no sentir els seus i meus records; a no reviure excitació, sentiments, entrega i contradiccions viscudes a la foscor d’un cotxe aparcat al carrer, a la vora del moll, amb un home, un company d’aventura, d’emocions; insospitades tot just feia una estona. Promesa guardada, i potser sotmesa, durant molts anys i sorgida a l’entorn de diversos ingredients casuals, imprevistos. Irrefrenable embranzida que difícilment haurà oblidat ella i, en definitiva, jo, per més que el seu cos rejovenit hagi acumulat noves, i potser més apassionades, experiències. Els records també ens exciten. També la suor i una mena de febre que recorre el cos, i les mans de la persona que m’estreny i m’acarona.

Allargà el braç i apagà la pantalla que la comunicava amb l’Aida del futur. L’espectacle s’ha acabat!, tot i que seria possible que només hagués estat un espectacle per a ella mateixa.

Mentre, l’August, aliè a aquestes consideracions, abastant una il·lusió construïda en silenci des de fa anys, assaboreix l’aroma i el gust d’aquella pell, com si fos l’Aida de fa vint anys, no la del futur. Reposa el seus records a l’època en que l’amiga acabava d’enviduar o, ¿potser, ja sentia aquest desig amb el Pròsper en vida? Al cap i a la fi, segons l’Aida, jo sóc el dimoni; bé, un dimoni capaç de trair per amor. La memòria és superior a les profecies. Una revolada d’anhels ocults massa anys fon els alés i ajunta els llavis. Esclau de l’estat emocional, l’August lluita per evitar qualsevol precipitació, qualsevol tosquedat que li indueixi l’estat d’exaltació.

De forma brusca i inesperada s’obre la porta del cotxe. Una llum envaeix l’interior. La dona i l’home han estat sorpresos. El sergent Jorni també. No preveia una situació així. De cap de les maneres. Segons les fitxes que sosté a les mans, haurien de ser dues persones quasi septuagenàries. Reacciona una mica tard en comprovar l’escenari, però a la fi aparta la llanterna i concedeix un respir amb aquella prudència maldestra de professional; uns segons, els suficients per rearmar la vergonya de l’Aida i de l’August, si és que en tenen, i la pròpia. No s’esperava, ni de llarg, un tràngol com aquest. Mira cap el conductor de la furgoneta i, obrint de forma exagerada els ulls, li fa un gest sacsejant els dors de la mà semitancada, mentre arronsa les espatlles, volent dir ‘Quin pastís m’he trobat!’. 

Recupera el punt d’impertinència habitual que l’imprevist li havia arrabassat –manté la pretensió errònia de que amb aquest punt d’impertinència adopta una actitud d’impavidesa o que, si més no, l’aconsegueix transmetre- i torna a dirigir la llum cap a l’interior del vehicle.

-          Senyora Rostove?

-          Sí...

-          Sóc el sergent Jorni de la patrulla de vigilància de la Comissió d’Implicatures... Li informo de que se li ha aplicat l’anàlisi preceptiva i de que, per dissort, aquest procediment ha posat al descobert una anomalia d’importància que haurà de ser observada per les autoritats mèdiques.

Ens haurà d’acompanyar...

I vostè també, senyor Vàldric.

LA TRAMA (2ª. part)

Expressions fora i dintre d’un quadre

Cruïlla de camins, sentiments i personatges

Sophie coneix el seu instant d’incertesa i esgotament. La mà resta inerme sobre el llit mentre la mirada serena emprèn un vol desconegut, enigmàtic. Karen, la tia, resguarda la desesperança sota el cap cot. Sophie ha entès que és inútil la resistència i ho transmet sense embuts. La tia, tot impotència, estreny amb força la mà de la nena i enfonsa el front. Amaga la cara per no encomanar la consternació. És irrellevant presentar batalla. La lluita s’ha transfigurat en una etapa anterior. Potser inassequible, sense retorn. ‘Quan em curaré?’, diu la malalta, però pensava dir-li ‘no vull morir’. Evita proferir la paraula morir per no espantar la tia o, més aviat, per no espantar-se’n passejant pels seus llavis paraules relacionades amb la mort. La seva. Als quinze anys.

La serenor al semblant és insòlita: té molt de cansament, de desengany sobre forces i il·lusions desgastades en el procés. No es veu amb cor de continuar; comença a calibrar la capacitat de resistència al dolor i a la degradació del cos i s’abandona de forma intuïtiva, com si s’adaptés a la malaltia; millor dit, a la pronunciada i constant davallada vital. Una nova fase s’imposa. Observa la persona que li fa companyia i sent, convençuda, que ha iniciat un rumb diferent, un itinerari que no exigeix bagatge ni preparatius. No és com el camí de la Font -el camí que ha fet i desfet la Karen durant el dia i la nit-; el camí que haurà d’emprendre la Sophie és involuntari i confós i suggereix enlairar-se ben alt, en un vector oblic, retorçat, que fuig cavalcant sobre una espiral aliena a les passejades i corredisses rectilínies de la tia, del metge i del pastor pel carrer de la Font. Previsibles.

‘Amunt i avall, avall i amunt! Precipitacions i angoixes que em fiquen més dolor i malestar al cos i a l’ànima. Moltes gràcies, però ja m’he acotxat a la blanor entumida que em transporta i ara ja em deixo transportar entre llençols. No ho desitjo, però ho permeto. Estic esgotada. El meu camí és molt més recargolat que el que condueix a la Font i que he recorregut tantes vegades.’ Torna a balbucejar unes paraules incomprensibles per a la Karen. La tia no aixeca el cap, com si no hagués sentit res; no és bon auguri que no la escolti. No fa l’esforç per desentranyar el sentit. Resta més vençuda que la malalta.

Amb la formalitat i el torbament que venen al cas, acaba de parlar al rebedor de casa amb el senyor Elster, el metge, i no hi ha res a fer, segons la seva ciència; tan sols esperar el que Déu atorgui, i se n’ha anat. Compungit. A punt de matinada. ‘Bona nit, ja em passaré demà.’ ‘Bona nit, doctor.’ Tancades totes les portes de la casa; des de la principal a la de l’habitació de Sophie l’aire s’ha tornat més espès que mai. ‘Sóc una noia tan jove i podria ser tan alegre i vigorosa...’ La malaltia ha estat implacable. Per això, Christian, el pare, ja havia previst cridar el pastor. De bon matí havia fet sortir la tia de casa a cercar-lo, abans que marxés el metge. Li hauria costat tant recórrer la petita distància... No es resignava a admetre la situació. L’esperança de vida ha cedit el lloc al reconeixement de la mort. L’altra vida, des de la perspectiva del senyor Aasen; una vida ideal segons el pastor.

Què feia ella desplaçant-se pel camí cap a la rectoria? Què se li havia perdut? No ha trigat gaire a realitzar l’encàrrec. L’encàrrec, de qui? Del pare de Sophie? De la imminència, de la peremptorietat... ¿per què no dir-ho? De la presència imposada de la mort, ineludible, del seu hàlit inexorable que els arrabassarà dels seus cors la fràgil Sophie. Sembla com si la noia encara tingués esma i sentís llàstima per aquella dona desballestada per la falta d’indicis de millora. Contempla la tia, ‘Cóm transmetre la vivència del dolor?’; sense mirar la Sophie, ‘Cóm sentir i reconèixer els dolors i les angoixes de l’altre? I guarir-los.’

Elster i Aasen, metge i pastor espiritual, es creuen al Camí de la Font –el mateix camí que la Karen ha fet amunt i avall per anar-los a buscar i demanar ajut, descoratjada però decidida-, i es saluden ’bon dia, senyor Aasen’; ‘bon matí, Jørgen’. No es diuen res més; ni per referir-se al temps. Tampoc afegiran sobreentesos. Tots dos intueixen d’on ve l’un i cap a on va l’altre. Es treuen el barret. Pura cortesia. Caminen fins a arribar quasi a tocar. El sacerdot apunta un gest, però el retè, no sap ben bé per quin motiu; el metge evita la incomoditat d’abordar el tema que els ha obligat a trobar-se al carrer aquest matí –o és de nit, encara?; llença la vista endavant com si brodés el paisatge.

Un dia qualsevol no hi hauria inconvenient per aturar-se a parlar una mica. El senyor Aasen és un bon conversador, com el senyor Elster, i de temes d’interès comú en sobren. A l’un, l’altre li sembla molt afable; a l’altre, també l’un. Tard o d’hora, algú haurà de trencar el gel. Aasen treu del pit una tos afectada, com si iniciés un sermó de diumenge; Elster esbufega fingidament, com si estès a la consulta de cada dia, però no s’aturen un pam ni han amagat l’intent. Tots dos tenen pressa; l’un per arribar a casa després de l’experiència viscuda, l’altre per acomplir la pretensió d’iniciar la seva. ‘No hi ha res a fer?’ ‘És molt lamentable, però no’, es tornen a encasquetar el barret i, sense aturar-se’n, els surt de l’ànima. ‘És una desgràcia.’ ‘És cert. Irreparable.’ ‘Pobre noia.’ ‘Pobre família; primer la mare, després la filla.’ No pot perdre més temps l’encarregat de les ànimes; ha de descansar l’encarregat dels cossos. Segueixen el carrer de la Font en sentits oposats. A cada pas que donen, el camí esponja més la solitud.

-      Mentre, el meu cansament sembla reposar sobre la tristor de la tia Karen. Ella representa el desconsol; jo, en tot cas, l’atordiment que engendra el dolor. No sé amb exactitud el que devia pensar i sentir en aquella circumstància, però ben bé ho podria traslluir pel joc de clarobscurs. El verd fosc puja buscant la pal·lidesa del meu rostre, un matís més clar i lluminós que el verd que m’envolta i el negre del vestit i del pentinat de la Karen. La estic mirant amb la tendresa que em permet l’agonia que aviat se’m durà lluny, al costat de la mare. Qui diria que encara s’insinua un somriure a flor dels llavis. Flota sobre les mans enllaçades. La mare no hi és al quadre; no pot aparèixer perquè en aquella època faria nou anys que emprengué el mateix recorregut pel túnel cap a on sóc absorbida irremissiblement. Em ve el record de la mare a la manera com ho pot compondre una nena de sis anys, llunyà, imprecís, però entranyable. Recullo la seva evocació mentre reuneixo sensacions que m’haig d’endur en aquest viatge. ‘Ara ens veurem, dintre d’uns instants, suposo. A tu t’ho dic, mare.’

Elster, assegut a l’entrada de casa seva, es treu les botes. Sacseja el cap. No se li en va dels pensaments, la Sophie. Tampoc la Karen. Què més s’hi pot fer? Potser, desar les botes al seu lloc. Sense presses. Aasen, el pastor espiritual, repica la picaporta. Amb rotunditat. Amb la mateixa fermesa que la de la pretensió d’ajudar l’ànima que li espera a dins.

-      Ara per ara, mare, passat el temps, contemplo cóm miro la teva germana amb gratitud. La mateixa gratitud que segueixo sentint avui. Espero que aixequi el front, perquè el seu rostre, el de l’estimada tia Karen, ha de formar part de l’equipatge que estic disposada a endur-me’n. Tanmateix, un record tan difuminat com el teu. M’estimaria més que no plorés si s’ha de constituir en un consol a l’altra vida. M’agrada la imatge, és trista però m’agrada. No se’m veu derrotada del tot. Un pel d’ironia inclòs al gest de la boca, sobre l’inversemblant somriure. És una mostra més de l’afecte del meu germà que no hi pot aparèixer al quadre perquè és qui l’ha pintat.

FINALS

La mort oblidada de mossèn Celedonio Artigas

Sobre la censura i la paranoia que hi indueix

-          Què, cóm va, inspector?

-          Te’n vols riure de mi? – tanca amb energia l’arxivador.

-          Disculpi...

-          Que et conec, Socias. No estic per a bromes –es mira per sobre l’expedient que du a la mà.- Prou bromes m’esperen al despatx.

-          L’assassinat sense resoldre.... Què diu ara el senyor Gavillas? Es torna a inculpar?

-          No ha deixat de fer-ho des de la primera visita i em temo que estarem donant-li voltes a aquesta comèdia de fa cinquanta-tres anys, fins que em torni boig, em mati per consumpció o es mori.

-          No has de patir, doncs. No crec que trigui gaire a abandonar aquest barri.

-          Suficient per amargar-me la vida.

-          I què al·lega per autoinculpar-s’hi més?

-          No, no t’ho puc dic. Potser s’hagi de declarar secret del sumari –deixa anar una sonora riallada.

Torna a obrir l’arxiu i regira entre les carpetes. En treu una altra, l’esclafa entre les mans. No deu trobar el que busca. A l’altre cantó de la sala, Socias xiuxiueja amb un altre membre de la brigada.

-          Te l’imagines aquest paio empunyant una del trenta-vuit?

-          Crec que, en definitiva, era un quaranta-cinc.

-          Encara pitjor...

-          Te l’has de mirar de jove, que en aquella època tindria quaranta-dos anys.

L’inspector ha deixat obert de bat a bat l’arxivador que conté els expedients d’assumptes prescrits. Assumptes és un eufemisme: són assassinats prescrits, que no s’ha declarat culpable ningú. En certa mida, les vergonyes del departament d’investigació. Ha localitzat el cas de mossèn Celedonio Artigas, un prevere mort per una bala al carrer de l’Ave Maria, tocant la plaça de Sant Josep Oriol. Li volien carregar el mort a Floriano Armentero, un anarquista de l’època, però no van aconseguir entaforar-li el crim, malgrat les sessions d’interrogatori que degué patir l’infortunat, intueix l’inspector, que sembla un inspector d’una altra època. Tindria Floriano una coartada perfecta; no obstant, els interminables interrogatoris no els devia d’evitar, el pobre home. Els anarquistes i gitanos venien ni que pintats per passar per la ‘sagristia’. Els uns pels assassinats a la contrada, els altres per les sostraccions; el dels comunistes era un altre planeta; els homosexuals eren figues d’un altre paner, però també hi entraven a la rifa. Tots havien de ser ‘confessats’. Cóm han canviat les coses!

No ho ha vist enlloc de l’expedient. Ha hagut d’arribar aquest vellet al cap de mig segle per informar-li de que el sacerdot, a més de rector, es dedicava en hores mortes a un altre ofici: llegia obres de teatre –incipients obres de teatre, perquè una obra no és de teatre abans de pujar a l’escenari.

No per gust. Feia la funció de censor del règim per obligació moral i un tant per necessitat econòmica. Li trametien des del Govern Civil els originals d’algunes de les obres que es volien estrenar a la Barcelona de l’espectacle i havia de llegir-les amb atenció, no s’escolés cap inconvenient polític o religiós. La gent de teatre se les sap totes. No consta, però, a l’expedient que exercís de censor. Algú va escamotejar-la aposta o la dada s’esmunyí entre els papers. Sens dubte, era una informació incòmoda; s’havia de mantenir una política de censura per sobre de tot, però, per sobre de tot, s’havia de donar la sensació de que no existien entrebancs culturals. Mira per on, ara resulta que, en el seu moment, hagués estat una informació imprescindible, vital, per resoldre el cas. Com a mínim, s’haguessin estalviat alguna estovada al company Floriano. Encara que –pensa- tampoc se les voldrien estalviar.

Què guanya avui dia un senyor de més de noranta anys autoinculpant-se d’un crim perpetrat ara fa més de cinquanta?, pensa mentre travessa l’oficina i obre la porta del despatx on li espera el senyor Gavillas, un home de noranta-cinc anys, minso com un pollastre sense plomes.

-          I què em diu, senyor inspector?

-          No sé què dir-li...

L’inspector s’ensuma que tot és una broma del Domingo, que el senyor Gavillas és l’element propici per gastar-li una bromassa, tot i que vist com és aquest senyor, també es factible que el Domingo es veies sobrepassat per la capacitat d’insistència que té. Potser per això li ho recomanà amb una nota on ressaltava l’interès de les pretensions d’aquest senyoret amb canotier, corbata de llacet i bastó de bambú enlluït.

-          No hem trobat la pistola.

-          No pot ser... al costat del safareig... sota la llosa, colgada a vint centímetres... Ja heu regirat a consciència? Ho recordo amb claredat, com si fos ara mateix.

-          El que vostè vulgui, però no hem trobat res.

No li aclareix, no obstant, que s’havien ensopegat amb indicis molt antics de terra remoguda i que molt probablement aquell forat ocult al safareig havia contingut un objecte. No se sap què. Podia haver estat la pistola, però no es pot assegurar. Fa tant d’anys... Tal vegada se l’hauria trobat un col·leccionista d’armes antigues o un tafaner. Potser havia estat aquell vellet qui havia furgat la terra per simular els indicis que afegirien crèdit al seu relat. Una estratagema. En tot cas, l’objecte que fos havia volat i sense l’arma del crim... Cinquanta-tres anys són massa anys per reconstruir-ne l’escenari i l’acció i comprendre què havia ocorregut. Han canviat fins i tot els amos de les cases i d’algunes de les pedres i el veïns. Molts ja hauran mort. És llei de vida. Deu lustres donen per a molt.

-          Ja heu cercat bé?

L’inspector se’l mira no reconeix amb quin sentiment, perquè no li apeteix odiar un vellet com aquell. Tampoc li suggereix cap tendresa enmig de tanta urgència i tanta paperassa. S’esforça a contrapèl esmunyint un posat que sembla un somriure condescendent; al cap i a la fi, qui té enfront és una persona gran, molt gran. Venerable. Simula llegir l’escrit que dies enrere els envià el senyor Gavillas on, amb una concreció i una desimboltura extraordinàries, explicava les circumstàncies i l’irrefrenable reguitzell d’esdeveniments que envoltaren l’assassinat; però l’inspector ja està massa avesat a aquestes situacions. No és fàcil que l’entabanin amb romanços. La paranoia visita amb massa freqüència aquella oficina. És un estat que tendeix a falsejar i que deriva en assolir una versemblança probable però inquietant. La vida és paranoica. Els paranoics només llegeixen de la realitat i, en tot cas, la reinterpreten, l’adornen, l’adapten als interessos més insòlits; però, en conjunt, el que pensen, i creiem que fantasiegen, prové de la vida real. I la vida real no ho sap; s’entesta en no saber-ho.

-          Però què vol obtenir vostè amb aquesta estratègia?

-          Ja sé que tenen molta feina, però només vull que m’escoltin i que obrin en conseqüència.

-          No és aquesta la qüestió. La qüestió és que, encara que aconseguíssim aclarir-ho, no tindríem cap possibilitat de reobrir el cas.

-          S’ha de poder...

-          Ja em dirà com...

És cert que aquest senyoret descriu tota l’acció amb una exactitud esbalaïdora i que els fets -assassinat de mossèn Celedonio, l’aspecte de la víctima, i lloc, la cantonada amb la plaça Sant Josep Oriol, i l’objecte letal, una pistola- són clavats als que consten a l’informe preliminar. Tan sols s’ha equivocat en el calibre. Però la memòria provoca estralls molt més notables en aquestes edats. Tot invita a creure en el que explica, però què guanyaríem de remenar la merda? Per acabar-ho d’adobar, a hores d’ara és impossible acceptar una autoinculpació. Què hi trauríem?

-          Ningú ha pagat per aquell crim.

-          El meu s’ha de considerar un atemptat terrorista, si o no?

-          Seria una conclusió acceptable, encara que per determinar-ho amb precisió, s’haurien d’esclarir més els esdeveniments i les circumstàncies que els envoltaren i, sobretot, les motivacions. En primer lloc, hauríem de determinar l’autor.

-          Doncs, no ha prescrit. És un atemptat terrorista, i l’autor sóc jo. Vaig ser jo. Cóm li ho haig de dir!! Mossèn Artigas s’havia llegit la meva obra de teatre com a representant del règim polític d’aquella època, i la va prohibir, tot i que sota el seu arbitri personal, però també com a representant d’un poder polític establert i jo el vaig matar per aquest motiu, degut a que exercia la representació d’aquest poder. Com una part de l’aparell d’un estat repressiu. La particularitat de que hagués procedit a desbaratar la meva màxima il·lusió no tenia importància. L’obra que s’havia d’estrenar al teatre dels Caputxins de Pompeia, a la Diagonal, la meva obra, era una mera pinzellada dintre la contingència del moment, en que vaig prendre la decisió d’abraçar la causa de tots els censurats del món i m’erigí en un símbol i, com a tal, havia d’actuar en nom dels qui hi havien patit censura i en nom de la societat a qui els dèspotes, per motius espuris, li havien arrabassat aquest i altres beneficis culturals. Sóc o no sóc un terrorista?

-          Home, així vist, senyor Gavillas...

-          Ja ho veu, el meu delicte no ha prescrit! A sobre, si vaig preveure la situació i calcular tots el moviments, s’ha d’entendre que hi hagué premeditació. Estudiar el trajecte acostumat pel mossèn, des del carrer Banys Nous, esperar-lo a l’hora, perquè era molt puntual, assajar a casa la mecànica del tret i després al camp, carregar, apuntar i disparar; manipular amb prudència aquell artefacte, aferrar-lo amb discrecionalitat i atreviment, pensar on l’havia de disparar; l’havia de deixar estès, fet i fet, sense rastres, sense sospites, sense concedir-li temps, encara que aquell subjecte es mereixeria un cert patiment durant la seva execució, perquè havia estat molt cruel en vida a l’avortar tants esforços creatius, no només la meva obra –una modesta peça de teatre- sinó una pila i de molta gent. Ja havia procurat assabentar-m’hi. Seria doncs, una execució com s’hi escau...

Una premeditació molt malèvola, que volia atemptar directament contra l’estat, contra qui tallés el bacallà si s’hagués creuat en el camí. Anava de forma directa contra l’aparell de l’estat vigent. Els seus engranatges, però també contra el cervell. De fet, l’assassinat del mossèn només era un principi, assaig i projecte d’anar contra la medul·la del sistema i atemptar contra algun ministre important, algun personatge del règim o contra Franco mateix, per què no? L’assaig d’un itinerari terrorista que es va aturar al primer intent, ja que, malgrat que més tard ha quedat palès l’èxit i la impunitat de la meva intervenció, em certificà en aquella hora de forma palpable que jo no estava predestinat a ser un home d’acció. El meu encert fou fortuït per més que, per la roda de la vida, això només ho sàpiga jo. Franco podia jeure tranquil.

L’inspector enarbora l’escrit. No sap si llegir, si escoltar el que diu aquell home. Són moltes fulles. Les escampa per sobre la superfície de la taula com si fossin les cartes d’una baralla. Si no fos perquè és un professional... la pulcritud, el detall, inclòs l’indiscutible afecte -li sembla entreveure a l’inspector- per la història explicada, encara s’ho hagués empassat. A mida que penetra a la lectura i mentre escolta l’interlocutor, un halo imprevist de versemblança envaeix els sentits; de seguir així, aconseguiria beure’l l’enteniment. En especial, la part que correspon a les motivacions resulta molt convincent. No de les motivacions per perpetrar el crim, sinó de les motivacions que han conduït el senyor Gavillas a desvetllar ara els esdeveniments i assolir i plantejar l’autoinculpació. Si més no, son atractives. Quan la ment es descontrola, fins a quin punt planeja sobre uns estranys peus que s’aferren a terra? La paranoia pot ser tan real com la realitat pot ser paranoica. El policia no és capaç de detectar que, al capdavall, està caient al parany preparat per l’inofensiu –al menys en aparença- senyor Gavillas, de noranta-cinc anys, corbata de llacet i camisa de popelín. El bastó ha desaparegut d’escena; en Gavillas l’ha recolzat contra el faldó de la taula.

-          Es vol lliurar a la justícia al cap de tants anys només perquè ara no li han volgut publicar un llibre de relats? Aquí ho diu, a la pàgina disset. No li sembla una contradicció o, tant se val, una incongruència?

-           Què té d’estrany que em lliuri ara i d’aquesta manera? És per ressaltar el fracàs de tot allò que es considera un triomf personal en aquest afer. Ara la censura s’exerceix d’una forma sibil·lina, sense prohibicions, a partir dels ressorts del premi (subvencions, promocions públiques i privades...) i del càstig (l’absència d’aquests recolzaments) De la prohibició hem passat a la pastanaga. A més a més, ens volen ennuegar la ment amb consignes i orientacions a través de la tele i tot aquell que no s’avingui es veurà sepultat per un embolic d’imatges inconseqüents i contrasentits. La ploma resta sotmesa. Potser, més que mai.

-          No sé qui li entafora aquestes andròmines al cap, però em fa l’efecte que és vostè qui es fica tot sol a la gola del llop. –L’inspector rebrega un paper assenyalant un paràgraf- Cóm se li acudí escriure un relat on acusa, ni més ni menys, de frau d’Estat els actuals governants a Madrid; no content, també inclou dins l’acusació als governants de Catalunya i, no satisfet del tot amb aquesta guitza de crítica ferotge, afegeix a la llista els més que probables futurs governants, quasi immediats, agregant-hi tertulians de tota mena i, fins i tot, els dirigents de la Comunitat Europea.

Qui ha quedat fora de la llista? I, sense tenir-ne prou, es manifesta en contra dels sentiments polítics de moda al país. A contracorrent  de la massa! Cóm vol que publiquin els escrits? No es podria estar quiet en altres qüestions i dedicar-se a la literatura, tan sols? A escriure, que és la seva especialitat...

-          És del que em queixo. La censura s’exerceix avui amb una estratègia solapada. Més incontrolable. En el meu temps, per lluitar contra ella tingué l’oportunitat d’enfrontar-m’hi i de matar un home i de somiar en matar el de més amunt, fins a Franco, si hagués pogut arribar. L’autocensura era pels covards. Però per poder lluitar contra aquest joc de ‘censura-autocensura per inducció’ que vivim, hauria d’emprar una bomba atòmica i no tinc ganes ni la tinc a l’abast, gràcies a Déu.

L’inspector està molt impressionat. Esvarat. No deixa de tenir certa coherència l’homenet perdut entre disquisicions cada segon més desorbitades; la deriva mental es manifesta ja amb molta claredat. Segueix consultant els papers. Agitat. Maleït Domingo! Cóm desempallegar-me d’aquest home i el seu estat malaltís? De sobte, s’hi sent obligat a dir alguna cosa i sense adonar-se’n ha entrat al drap.

-          Però, home de Déu, cóm se li acudeix incloure, en un dels seus relats destinats a la lectura escolar, una aventura amorosa entre dues persones grans. Dos vells. Jo no hi entenc gaire sobre l’àmbit educatiu, però cóm vol que li editin això? –No és respectuós amb els papers, els rebrega, encara que per ell deu ser una forma de recollir-los.

-          Possiblement no sigui per això, més aviat serà perquè en un altre relat denuncio la pràctica de la censura a la societat democràtica. No obstant, ja m’ho advertí un conegut. Un episodi eròtico-crepuscular no seria massa ben vist com a proposta de material didàctic. Però per què hem d’amagar tot el que envolta els joves? Sobretot, a partir de certa edat. O és que els avis no copulen quan poden? O no és que molts néts ja estan al dia sobre els jocs amorosos dels seu avis? Miri’m!!! Jo formo part d’aquesta realitat que parlo.

L’inspector ‘al·lucina pepinillos’ –És que no li surt dir-ho ni pensar-ho d’altra manera. Un home de noranta-cinc anys, qui ho havia de dir!! No li surten les paraules. El senyor Gavillas, en excedir-se, s’ha convertit en un personatge poc creïble; després del que ha dit, s`ha adonat que és ell contra tothom, que no hi ha res a fer: l’inspector no és l’home apropiat per atendre les seves demandes, per més que en Domingo l’hagués recomanat com el policia més sagaç que havia conegut en sa vida. Recull el bastó. Estreny el canotier.

-          Volia... –balbuceja- lliurar-m’hi a la justícia perquè, vist on ha arribat la pràctica de la censura en aquests darrers anys, la meva acció homicida ha estat un fracàs. Rotund i irreparable. Vaig occir un home –culpable, sens dubte- per no resoldre res i, per tant, sense motiu real –La imaginació del vellet passeja pel carrer de l’Ave Maria on perpetrà l’acció ara fa cinquanta-tres anys, l’assassinat sense culpable reconegut. Els nervis, l’excitació incontrolable- El temps pot canviar molt i de moltes maneres l’horitzó humà. El valor autèntic dels records. La censura no era millor, però llavors era més fàcil d’entendre i d’assimilar. Sóc carn de presó –Havia avançat massa el cos i ara s’escarxofa a la cadira, vençut.

-           Pensi, senyor Gavillas, que és impossible fer-lo ingressar a la presó als noranta-cinc anys.

-          No ha resultat tan benèvola l’actuació de la censura implícita a la democràcia com per respondre de la mort d’un home durant la dictadura –manifesta el senyoret com si no l’escoltés ningú- La meva acció és del tot injustificable –li tremolen les mans. Deixa de bellugar el bastó. Les amaga.

És produeix un interval de temps ingràvid. Ningú preveu cap a on s’ha d’anar a partir d’aquell instant sorprenent per un d’ells, decebedor per l’altre. El senyor Gavillas ha ajupit el cap; compungit, perquè la gestió no arribarà enlloc. Havia estat esperançadora. Llàstima!

-          Lamento doncs haver-li pres inútilment el temps. Tot resta inútil: la mort i la pretensió d’expiar-la. –S’incorpora i allarga la mà.

-          I jo lamento no haver-lo ajudat més sobre aquest assumpte.

-          No es preocupi. És complex... és evident. Un assumpte delicat. Tingui bon dia! -S’aixeca del tot.

-          A la seva disposició. Esperi que l’acompanyi....

-          No cal. Conec el camí.

Creua l’oficina amb dignitat impostada –el sergent Socias i els altres membre de la secció no oculten la curiositat; a sobre, divertits- Els deixa enrere, baixa les escales i surt de l’edifici amb la mateixa circumspecció, tot i que ja no el veu ningú. No sap que l’inspector l’està mirant des de la finestra del seu despatx. El mira mentre se’n va carrer avall.

El senyor està com un llum. Al territori dels dubtes que sempre alberga l’ànima, l’inspector bregat en moltes batalles encara li concedeix alguna versemblança. Podria ser el cas què...

Té la sensació de que se n’ha sortit bé, amb certa discreció i una mica d’encert. No obstant, creu que això no s’ha acabat, que aquell home hi tornarà. Caram, el bastó i el barret de palla!

És curiosa la conclusió que n’ha tret d’aquest caleidoscopi embogit: que si hom mata per diners (per un doble delicte, robar i matar, que hauria de ser considerat doble delicte) el pot veure prescrit, mentre que si només ha matat, com a l’afer d’aquest expedient, segons les condicions no li prescriuria. Sortiria a compte robar doncs, encara que només fossin uns cèntims, a l’hora de cometre un atemptat, per mor que consideressin com a motivació el robatori. Són disquisicions malèvoles, impròpies d’un policia com cal. No és convenient parlar amb un boig tanta estona; tot s’hi encomana.

Mai ha trepitjat el carrer de l’Ave Maria i li envaeixen ganes de passar-s’hi. Veu sortir també de l’edifici al sergent Socias, tot corrent.

-          Senyor Gavillas, senyor Gavillas!!, esbufega com pot. No està en forma.

El senyoret es gira, mentre se li dibuixa a la cara un notable tret d’expectació. Seria possible que s’ho haguessin repensat i que ja vinguessin a detenir-lo?

-           S’ha deixat això al despatx de l’inspector.

-          El canotier i el bastó? Li permeto llençar-los. A partir d’ara no els necessitaré. Vull canviar d’aspecte. Completament.